Massa pes, massa responsabilitat els noms de Bertolt Brecht i Kurt Weill al cartell. S’ha d’estar molt segur per jugar amb aquests referents i materials i atrevir-se a reconvertir-los en paròdia d’un món necessitat de redempció, podrit pels interessos, l’egoisme, la corrupció… Bretcht era crític i contundent, sí; i sarcàstic en l’àmbit que pretesament vol ocupar Happy End. De fet, en aquesta mateixa òrbita va fer L’òpera dels tres reals, amb música del mateix Weill, incisiva, irònica, inconformista i malenlletada. Però mai no una caricatura d’opereta com aquesta mena de relat negre sobre gàngsters del Chicago anys 20, que encara ara no sé molt bé perquè ha estat venut com un espectacle buf amb el capitalisme com a rerefons. No basten les veus de Rajoy i unes locucions d’informatius radiofònics per megafonia al pròleg col·lectiu, una cançó que esmenta a Rockefeller, Rato i Donald Trump, i un speech final que, a forma d’artificial epíleg totalment deslligat del conjunt, ens diu que hem de caminar junts per fer un món millor, i que ser un gàngster és poca cosa comparat amb el que fans els poderosos. Uff, quina mandra! I tot això, emmarcat en una ostentosa però atractiva escenografia (el millor del muntatge) ocupada per un ample repartiment d’intèrprets que no ballen gaire (les coreografies són d’una extrema simplicitat) ni canten prou bé (un parell d’excepcions. I no un parell mallorquí). A alguns d’ells costa d’entendre’ls fins i tot quan parlen. Un bagatge insuficient per a un muntatge d’aquestes dimensions i amb aquestes pretensions.
Happy End
Producció: L’Institut Valencià de Cultura. Direcció: Salva Bolta. Direcció musical: Jesús Salvador Chapi. Intèrprets: Angel Burgos, Rafael Calatayud, Mamen García, etc. Espai: Teatre Principal de Palma.
Els vostres comentaris