Hamlet és un més de la família, un personatge complet en els codis de la tragèdia, un ésser pròxim, gairebé entranyable en el seu turment, i amb qui és fàcil empatitzar en contrast a la maldat que li envolta. Aquest és el presumpte avantatge d’aquells que s’acosten al un dels shakespeare més transitats; l’inconvenient és que aportar qualque cosa nova, innovadora, sorprenent tot mantenint l’essència del clàssic és una tasca complicada.
Miquel del Arco ho intenta combinant la prosa poètica amb un llenguatge planer –cites i expressions populars incloses, fins i tot massa col·loquials en ocasions -, despullant el protagonista (precís, carismàtic, convincent Israel Elejalde) de certa gravetat i afectació sense que perdi eloqüència; i amb una posada en escena efectiva, efectista en segons quina escena, i també amb qualque ‘atac d’autor’ un punt excessiu (dues escenes delirants de la bogeria d’Ofelia) i fins i tot incomprensible (els enterradors fent d’extremenys). Per la resta, i més enllà d’unes bones interpretacions, com correspon a un repartiment de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic (tal vegada esperava més d’Ana Wagener), aquesta revisió del príncep de Dinamarca, sense ser per emmarcar, és essencial, intel·ligent i entretinguda –divertida fins i tot-. Tampoc cal demanar molt més.
Els vostres comentaris