Potser no és aquesta versió de Hamlet la millor manera d’acostar-se i conèixer Shakespeare per als neòfits, però és una opció d’allò més refrescant i molt enginyosa de sintetitzar i contemporaneitzar una de les seves tragèdies més conegudes i representades, la qual ja no té gaire sentit revisitar sense res de nou a aportar. I com que amb l’estiu arriben la calor i les ganes d’esbarjo i d’oci a la fresca, què millor que una festa “fashion” al Jardí desolat de Can Alcover. I ja posats, res més adient que una coronació per organitzar una “party high class”, trufada d’intrigues i confessions post mortem, de lluites de poder, traïcions, venjances i temes de radio- fórmula, que alleugereixen l’ambient i animen la festa, a l’hora que serveixen de fil conductor-musical a aquesta crònica dramàtica de sangonós desenllaç.
Amb una posada en escena atípica, que diríem més apropiada per a una passarel·la de moda que no per a una representació teatral, però que funciona a la perfecció i propicia un interessant i molt ben aprofitat joc d’espais i de profunditats de camp, els principals mèrits de la funció rauen en la concisió de l’argument, prou definit tot i les profundes estisorades, i perfectament subratllat per petites frases aclaridores, que funcionen gairebé com a rètols explicatius per seguir el fil de la història; i la tasca dels intèrprets, que alternen les seves intervencions musicals i dramàtiques amb un encert irregular, però molt equilibrat i amb alguns moments realment excel·lents (Torrens i Bauçà els més intensos). Només un emperò en aquest sentit, ja que en alguns passatges text i música (amb veu en directe) se solapaven i dificultaven la comprensió de la lletra. Gens massa greu, en qualsevol cas. A més a més, suposo que la coincidència amb una altra festa – aquesta real i no reial- al jardí veí de Can Alcover fou puntual i fortuïta, i per tant no contaminarà acústicament la resta de funcions.
Els vostres comentaris