Ganivets a les gallines

Sublim, el text (d’un David Harrower que cal visitar i seguir); psicològic, sociològic metafòric… filosofia de la ruralitat, de l’opressió, del llenguatge (Frege? Locke?) de i contra la religió. Tot ben embastat per les paraules, mastegades, dites a consciència. Carles Molinet és el pagès fill del seu context (situam l’escena a Escòcia i al segle XVII), atàvic, home rude, marit d’idees consolidades. Antoni Pons és el moliner culte, fosc, intrigant, el bon salvatge en qualque moment, relativament sensible davant la confusió de la protagonista. La dona, Lucía Sánchez, sobre qui pivota la història; en evolució constant, de principi a final, i me la crec sempre en la seva recerca, en el camí dolorós que recorre cap a una llibertat incerta. Impecables tots a l’hora de formar un triangle convuls cap a fora però harmoniós en la seva lògica interna. Per ventura m’hagués agradat veure qualque moment més de ‘ruptura’ -com l’exercici espasmòdic d’Ella- però cada conflicte dins el conflicte, cada punt d’inflexió està pautat com cal, tocats de l’atmosfera idònia a la que contribueix l’escenografia exquisida de Jordi Banal; subratllats i sublimats per la música de Miquel Àngel Aguiló i Joan Garcies. Cada entrada i sortida tenen el seu sentit, també les del cavall del text original, convertit en egua i en dona per voluntat de Pere Fullana i gràcies a la mutació de Rosa Serra, colpidora i cantant. Cal celebrar muntatges així, la revelació d’un dramaturg inèdit (?) al nostre entorn, el bon i valent teatre en definitiva.