Ficció

Una gran trajectòria avala Carles Alberola. I aquesta trajectòria, teatral i existencial, és la que repassa en clau nostàlgica i amb actitud un punt ploramiques en el seu darrer treball, Ficció, que adopta la perspectiva de la fantasia íntima. Aquella que ens permet identificar-nos, sovint amb més entusiasme i convicció que no amb el nostre voltant, amb escenes o frases o sensacions extretes de les novel·les o pel·lícules que ens han acompanyat al llarg de la nostra vida. I a partir d’aquí una autèntica i antològica exhibició de l’autor, actor i director, que desplega tots els seus registres còmics – verbals, gestuals i fins i tot lírics- per empentar-nos cap al territori de la nostàlgia compartida, que al ritme de Cheek to cheek ens humitejarà els ulls en els darrers i bonics minuts, que es narren amb la complicitat molt especial d’un espontani voluntari tret a l’atzar (al món de l’espectacle els voluntaris són sempre relatius). I el cert és que l’espectacle funciona bé. És molt participatiu. En primera persona i sense quarta paret. Divertit i lleuger – encara que un poquet massa llarg atès el contingut i els plantejaments-, i amb una estructura dramàtica irregular, consistent però plena d’alts i baixos, que Alberola esquiva amb habilitat còmica, però que delaten una dramatúrgia no tan sòlida com caldria esperar, encara que suporta el conjunt per l’acumulació de bons moments o per les ocurrències de l’artista, que deixa espai per a la improvisació i les interpel·lacions humorístiques amb el públic, que sempre incomoden però entretenen.

Al final, Ficció resulta tan simpàtica com intranscendent (com bona part de l’obra de l’autor, tal i com “li recordava sempre el seu tiet”), però és un divertimento que el fans del valencià aplaudiran amb devoció i els nouvinguts amb prou satisfacció.