Un Principal en peu va celebrar el retorn de Pep Tosar al Principal (quant en feia?), amb un muntatge sumari, canònic, sensible, exquisit, necessari… un aproximació a l’home, al creador, al mite, per a ‘lorquians’ i per aquells que no ho són tants. Comentava amb en Mendiola en sortir de la funció que, a diferència del que va fer amb Damià Huguet a ‘Esquena de ganivet’ o fins i tot a ‘Tots aquests dois’ amb Guillem d’Efak, aquí Tosar no ha arriscat, tampoc hi feia falta; però tot el que ha posat sobre l’escenari es impecable, emotiu, adient. La paraula, dels textos del poeta, llegits sense afectació però posant-li el teatre just; els balls i els tacons de Fernando Jiménez, la veu càlida, evocadora d’Alba Carmona; els testimonis dels estudiosos de la figura i obra de l’autor –senzill audiovisual d’Agustí Torres i Francesc Martorell- i l’ànima que envolta el recorregut per les fites que marcaren una vida: Granada com a bressol i inspiració constant, el Madrid diabòlicament rebel i trencador de la Residència on habitava Buñuel, l’ombra paternal de Juan Ramón Jiménez, la Catalunya contradictòria del Dalí més ambigu i Nova York, alliberadora, i Cuba hedonista i torna a Espanya i la República i La Barraca i el cop d’Estat… i tot allò que ja sabem i té gust a mort.
Pocs dies després de la mort de Leonard Cohen -un altre ‘lorquià’ convençut i il·lustre, un altre geni irrepetible- retornar a Lorca va ser un plaer i un dolor que em recorda que dels grans, siguin de Canadà o d’Andalusia- ens queden les lletres i també que aquella Espanya republicana en parèntesi que va durar un lustre, culta i humanista, ja mai no ha tornat.
Els vostres comentaris