Males conselleres les bones expectatives. Són sovint la via més ràpida cap a la decepció. M’agrada en Rañé i el que conec de la jove Bardagil – més com autora que no com a directora- és prou interessant. I d’Estúpids, inspirat en l’assaig sardònic de Cipolla Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana, m’esperava una mena de picaresca bufona a l’estil de l’evangeli apòcrif de Fo, i en canvi m’he trobat una comèdia caricaturesca de desdoblament de personalitats – o de personatges- més en la línia del televisiu José Mota que no del Nobel italià. I és clar, m’ha decebut. No tant pel que és com pel que no és. Encara que a estones pugui resultar divertida. Les coses com són.
Cipolla i les seves tesis sobre l’estupidesa esdevenen una simple excusa de base. Del tot esquemàtica tot i que serveix d’ eix argumental. I apropiant-se i fent ús d’una segona anècdota pretesament real, com és la del xofer d’Einstein, que segons la llegenda urbana d’un temps pronuncià més d’un cop les conferències sobre la Relativitat en lloc del mestre, se completa un context escènic que propicia el monòleg esquizofrènic en forma de desbaratada conferència del protagonista, que alterna personatges i conversa amb el públic; ens implica, ens fa participar, fa incisos personals, confessions professionals i comparteix més d’una xafarderia. Tot un seguit d’elements, la majoria d’ells intranscendents, que esdevenen el gruix d’un espectacle magre de contingut tot i la solvència còmica del seu intèrpret. La qual, per cert, contrasta amb un melodramàtic gir final que no acaba de convèncer.
Comentario