No cal cercar-li gaires significats a aquest De nou un instant tan breu; per ventura basta només amb admirar les fascinants i surrealistes evolucions d’aquests tres nàufrags onomatopeics a un mar de caixes. Es pot trobar de tot o no res. El que vulgui entendre que entengui – i els entengui-, i qui no, que gaudeixi de l’experiència, absurda però estranyament lúcida. Com si per inèrcia, amb la genialitat inconscient de la casualitat, amb la sort dels més travats, i amb un gust estètic innegable, això sí, la peça reflexionés i fins i tot construís un desgavellat discurs sobre la supervivència, el treball en equip, la convivència, la burocràcia, la inadaptació, l’èxit, les pors socials, els dubtes existencials… què sé jo. Tot hi cap en aquest sorprenent espectacle indefinible, que s’emmarca en el teatre de moviment, però que també dansa amb les paraules, flirteja amb els silencis i s’embarbussa amb els cossos, els gemecs i la suor dels intèrprets: contorsionistes, mims, clowns, acròbates, gairebé, que fan una autèntica exhibició física i gestual. Un conjunt que resulta tan còmic com ara estimulant, i que sense un discurs lògic esperona les emocions i sacseja més d’una consciència, encara que un se’n vagi emocionat i remogut sense saber molt bé perquè. I a banda de tot això, és un plaer per a la vista.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris