En ocasió de Turandot, aprofitant la seva escenografia a la manera del que va fer el Lliure barcelonès fa uns anys, el Principal ha convocat a un jove dramaturg, Joan Yago, que ha posat en mans d’un director emergent, Joan Fullana, el que finalment podríem considerar com una farsa política en clau de conte xinès. Una faula social que pot semblar ingènua i esquemàtica en els seus plantejaments discursius inicials, però que finalment esdevé bastant malenlletada. Sobretot quan comprovem que el pretès país de Manxúria no tan sols no és tan llunyà, sinó que se sembla molt al nostre. Una segona lectura-intenció una mica òbvia, potser sí, però no per això menys eficaç. Encara que més com a caricatura que no com a denúncia o crònica corrosiva de la mediocritat política imperant.
A l’obra li costa molt enlairar-se en els primers compassos. Triga massa a engegar l’acció del veritable bessó argumental de la ficció, que no s’enceta pròpiament fins que compareix el personatge de Caterina Alorda. Enèrgica i convincent, aprofitant la varietat de registres que li permet el millor rol de l’obra, l’actriu es tira el muntatge a l’esquena i tot comença a rodar. Encara que amb alts i baixos constants. De fet, la funció desperta l’interès de forma intermitent. Alternant moments d’enginy verbal i de lleugeresa escènica amb algunes llacunes més monòtones, ferides d’una certa artificiositat retòrica de caràcter metafòric, que tot i postil·lar algunes idees del conjunt i servir, a més a més, de transicions entre les diferents escenes, acaben per alentir el ritme i semblar afegits massa literaris. Però en qualsevol cas, tot plegat funciona, i a la platea, tal i com augurà el personatge del majordom, més d’un degué aplaudir i riure mentre per dintre se li removien les entranyes de la consciència. La mala, vull dir.
Els vostres comentaris