Els tords volen baixos

I ha coses males d’aconseguir i molt meritòries quan s’assoleixen. Xesc Forteza, amb independència de si t’agradava genèricament la seva proposta o l’estil del comediant, es va convertir en una tradició en sí mateix. Ell era “la comèdia del Nadal a Mallorca”. I n’hi ha molts que han intentat agafar el testimoni. Amb més o menys fortuna, però mai no amb el seu èxit. De fet, n’hi ha que, legítimament, encara ho intenten, i aquests dies en trobem dos exemples. Las Diabéticas aceleradas a l’Auditòrium de Palma versionant el clàssic d’en Xesc “Majorica”, i Joan Bibiloni, qui sempre va ser el seu home de confiança, la seva rèplica sempiterna, de vegades el revers i d’altres el còmplice, que presenta “Els tords volen baixos” al Catalina Valls amb el seu hereu artístic, Frederic Bibiloni. El seu fill dins i fora de l’escenari. Una lícita temptativa que, tot s’ha de dir, intenta escapar dels paràmetres de l’enyorat comediant, però que tot i així té molt d’ell en el dibuix dels personatges i en el plantejament inicial. Encara que de tot d’una mira de diferenciar-se i anar-se’n per les bardisses de l’humor negre, del costumisme delirant, de la mímica caricaturesca i del gag visual. Però malauradament no triga gaire en perdre el nord, potser precisament per l’ànsia d’allunyar-se del model, i d’aquesta manera acaba per no saber ben bé cap a on va, oferint una comèdia a la deriva allà on res no acaba de funcionar.

El text desconcerta més que no diverteix. No convenç. Cerca l’humor absurd, el vodevil familiar, l’slapstick més ingenu i la comicitat del contrast generacional i dels malentesos verbals, però no resulta especialment enginyós ni sorprenent. I són pocs els gags o les situacions que  resulten eficaces, entre d’altres de coses perquè la química de la irregular parella protagonista no és fluida ni tan còmplice com calia esperar, ateses les circumstàncies, i perquè la direcció i la posada en escena entrebanca més el ritme que no l’agilitza. Algunes successions de negres i de silencis es fan eternes, i resulten injustificades pel seu contingut o la seva aportació al conjunt. Almanco així com estan presentades. I tot plegat acaba per convertir-se en una combinació, una acumulació d’idees, d’acudits i de situacions poc afortunades, de vegades fins i tot confuses, que acaben per avorrir i desinteressar un públic que probablement acaba la representació tan decebut com ara desconcertat.