un lloc de cultura peculiar

Els jocs de la fam

Els jocs de la fam

autor

Cada cop que s’inaugura una nova franquícia em quedo fora de joc. I sí és de tall juvenil o adolescent, ja ni t’explico. Mai no s’inspiren o adapten materials que jo conegui ni que m’interessin el més mínim. Suposo que no tindria cap sentit crear una nissaga sobre les novel·les de Julio Llamazares o Sándor Márai, posem per cas. Així que la història es repeteix, i ben igual que em passà amb “Harry Potter” o “Crepuscle”, parteixo de zero, sense referents, amb no gaires ganes i poques expectatives. La qual cosa, per cert, es va girar en contra meva pel que fa al nin màgic de J.K. Rowling, que tot i els meus pessimistes pronòstics assolí una més que digna mitjana després d’una irregular trajectòria. Tot el contrari que les escarxades aventures i desventures de Catherine Hardwicke i els seus enamoraments vampírics, que confirmaren els meus pitjors auguris i els vaig haver d’abandonar com si fos un diabètic a una pastisseria.

“Els jocs de la fam” són tres llibres de Suzanne Collins, i tots tres s’adaptaran per fidelitzar la jovenalla i treure’n bon profit. Una estratègia que no té perquè ser dolenta com a punt de partida. Legítima ho és, en qualsevol cas. Però que es fonamenta no en la qualitat del text literari si no en la idoneïtat dels ingredients d’aquest, molt en sintonia amb els darrers èxits (best sellers i blockbusters), i fàcils d’explotar cinematogràficament, perquè garanteixen el ritme i l’espectacularitat de les aventures, el lluïment estètic i sentimental dels seus protagonistes i, a més a més, brinden un escenari perfecte per albergar una història romàntica en condicions extremes, d’aquelles amb obstacles que només l’amor és capaç de superar. És a dir, un altre patró comercial mil vegades repetit i sense més interès, en el millor dels casos, que l’entreteniment col·lectiu, que sol ser sinònim de consum en massa i rebaixa dels nivells d’exigència. Per allò de les inèrcies i els estatus socials tan importants a l’adolescència: si a tothom li agrada a mi també. I això té un altre nom, però és més trist quan afecta a l’edat adulta. Cosa freqüent, tot s’ha de dir, de manera que deixarem tranquils als joves i els seus passatemps i modes teenagers, inevitables tendències prefabricades als despatxos hollywoodencs, i intentarem simplement fer un comentari del film tan superficial com aquests tipus de productes mereixen.

Un tutti frutti. Això és “Els jocs de la fam”, que potser canviarà en els propers capítols, perquè la competició en qüestió sembla acabada i ignoro els continguts dels altres llibres. Però la pel·lícula que ens ocupa podria considerar-se un còctel d’històries conegudes i sovint contades, que en tot moment ens provoquen una certa sensació de reiteració o, fins i tot, de déjà vu. Així, trobarem reminiscències literàries i fílmiques del “1984” d’Orwell i el seu concepte de “gran germà” controlador i gairebé demiúrgic; de “El show de Truman” de Peter Weir, pels mateixos motius, tot i la disparitat genèrica de la cinta; de “El malvado Zaroff” (1932) per l’idea argumental de la caça humana, que també compartia el remake que John Woo va fer amb Van Damme titulat “Blanc humà” (1993), o la pel·lícula japonesa “Battle Royale”, d’idèntics plantejaments, tot i que en un dramàtic i corprenedor marc escolar. També pensarem en el Shwarzenegger de “Perseguido” (1987) o el Gerard Butler de “Gamer” (2009), perquè igual que aquí ja li donaven a la macabra competició forma de joc per la supervivència. Estèticament, el model que sembla haver inspirat la pel·lícula és “El quinto elemento” de Luc Besson, ja que més que vestits, els personatges (rics) semblen disfressats per Jean Paul Gaultier per a un futur hortera i carnavalesc. I per acabar, el tema de l’abismal fractura social entre rics i pobres en una distòpia futurista, que els manté separats tan per llei com per murades físiques, els uns tiranitzats pels altres, ens pot recordar a mil i un títols, però per triar-ne un de recent i fast-food, citarem “In time” (Andrew Niccol, 2011).

Una macedònia referencial, en suma, que es podria disculpar si simplement el resultat fos entretingut, àgil, emocionant i emotiu. I si no totes, que albergués almanco algunes d’aquestes virtuts. Però no. Llevat de la sòlida interpretació de Jennifer Lawrence (“Winter’s bone”) i algunes carismàtiques aportacions secundàries (Stanley Tucci, Woody Harrelson), el conjunt és fat i curiosament previsible, perquè no te l’esperes i en canvi no et sorprèn. Estrany, però és així. O potser és que no som adolescent. Fa ja estona que no ho som.

 

Javier Matesanz

 

 

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies