Quatre de cinc. No les vaig poder veure totes, però vaig passar gust amb les frikades convocades per Sa Botiga de Buffons per a la nova edició – i ja van tres amb prou gent i fent camí- de Teatre en 13. Aquesta vegada amb el tema dels estrafolaris, els excèntrics, els rarets obsessius, els frikis, en una paraula, que sembla que tenen en el cinema la seva principal font d’inspiració microteatral. Al manco pel que vaig veure (i encara es podrà gaudir dos dijous més). Un oferta irregular. Sempre ho són, els programes de diferents autors i peces separades, però què hi farem. A més és qüestió de gusts. I a totes les obres trobàrem espipellades prou interessants.
Vaig per ordre. El meu, que no fou el de tothom. El debut de Javi Pueyo com autor, que en mans de Jaume Masegosa es convertí en un entreteniment tant lleuger com simpàtic, gens pretensiós, d’una inesperada ingenuïtat còmica molt adient per a una essència freak tractada amb l’estima de qui la viu i la comparteix. Divertida i molt ben interpretada per dues bones actrius aparentment normals: Maria Rosselló i Antònia Torrens. Els al·lots és el títol.
Frases míticas és la millor del programa. Enginyosa i treballada, equilibrada entre la cinefilia i el gust popular, entre la broma i el romanticisme, aconseguint un ritme íntim que cerca i troba la complicitat, i entre rialles ens corprèn i ens entendreix. I tot això transmès des de les distàncies curtes per dos actors que traspuen veritat: Albert Mèlich i Mercè Sancho de la Jordana. A Ferran Bex se l’ha de seguir i perseguir, perquè és un talent jove que cal conservar i potenciar.
Al mateix soterrani, uns minuts després, ens citarem amb dos Fenòmens que s’havien equivocat de dia, però ja que hi som: clàssics recitats d’aquella manera, timidesa incompatible amb la declamació, indumentària indescriptible, accent shakespearià per a un pare amb bessonada i certa confusió genèrica, un mestre de cerimònies amb xuletes calderonianes… Lluís Colom i en Joan Maria Pascual forçant els límits de la caricatura clown amb rerefons intel·lectual.
I per acabar, perquè no vaig poder combinar els horaris per acudir a la Prueba de Càsting de Dani García i Rafa González, una curiosa coincidència conceptual titulada Para frikis cinéfilos, que escrita i dirigida per Cristina Francioli resultava ser un exercici de perícia dramatúrgica molt semblant a l’exhibit per Bex a la primera peça. Un altre puzzle de grans frases cinematogràfiques que conformen un relat original construït amb material prestat. En aquest cas amb el distanciament d’una ambientació de romanticisme clàssic, molt bogartià (Pedro Víctory amb la sempiterna gavardina) i amb una femme fatale amb aires de Gilda i el despit melodramàtic de Bette Davis (Irene Salord).
Els vostres comentaris