Camus filtrat pel tamís de Lima o Lima filtrat per Camus? No té perquè ser aquesta la qüestió essencial que defineixi El malentès però em serveix per expressar la primera idea que em va venir al cap en acabar la funció: essent completament fidel al text original, el director s’imposa (si em permeteu l’expressió). Volia deixar la seva petjada en un drama que l’apassiona, i ho ha aconseguit. Perquè el muntatge conté la força – i un cert aire salvatge – que ja hem apreciat a altres obres seves i perquè l’afany metafòric i les constants convidades a la reflexió de l’autor francès compareixen aquí entrellaçades – en ocasions tapades – per un mostrari d’emocions explícites, que comencen a l’esperit però que acaben sent dolorosament físiques. Tal vegada per això, el principal emperò de l’espectacle és l’excès d’equipatge dramàtic, la intensitat que hi trobam des de l’inici i que en certa mesura – sobre tot en el cas d’alguns personatges – impedeix el desitjable in crescendo. I és que resulta palesa l’evolució de Jan i de la mare (bé Albert Mèlich i Apol·lònia Serra) però aquesta corba es nota a faltar en na Marta (Rosa Serra), amb un to (i també un timbre de veu) que percudeix fins arribar a saturar. Però ja que parlam de personatges és just detenir-se en el que interpreta Mercè Sancho de la Jordana. Per començar, consider un encert substituir el vell criat de la dramatúrgia de Camus per una al·lota jove; el canvi far botar pels aires els tòpics i clixés que el teatre i el cinema ens han deixat sobre aquest arquetip i, de pas, aporta un plus de misteri i desassossec a una història que, entre altres moltes coses, és un thriller on dues dones maten homes per doblers. Però aquesta variació (única infidelitat al llibret de base), s’havia d’omplir de contingut, un repte complicat amb una figura gairebé omnipresent però muda; el catàleg de gestos, moviments, entrades i sortides ha de ser precís, harmoniós, i la feina de l’actriu convincent. Ambdues condicions es donen i allò que podria haver estat un element molest aconsegueix captar l’atenció i enriquir tot allò que passa en escena (reconec que mentre es produïen alguns diàlegs els meus ulls es desviaven cap el que la criada feia… i també cap allò que no feia). A part d’aquesta, l’altre gran virtut de l’adaptació és allò que podríem definir com l’embolcall: l’escenografia – circular – de Xesca Salvà, la música de Jaume Manresa i la feina audiovisual de Miquel Àngel Raió s’integren a la perfecció per vehicular una intriga que té en la atmosfera un dels seus pilars principals, per ambientar la metàfora que conté El malentès, i que es pot sintetitzar en la recerca d’un paradís impossible, fins a cert punt oníric, com tots els paradisos.
No vam veure la mateixa obra, sembla.
Potser estic d’acord que l’aposta pel drama és excessiva… però és que s’està parlant de temes excessius, horribles d’imaginar. Agraesc l’aposta per intentar apropar-se a la magnitud de la tragèdia, encara que potser a vegades resulti esgotador pel públic. També pels actors, que crec que fan tots una feina fantàstica, també i potser sobretot la que fa de filla. A mi em va semblar brutal.
Salut!
Idò pel que llegesc, si que varem veure la mateixa obra.
A cap de les darreres crítiques que he publicat aquí l’hi he posat una puntuació més alta que a aquesta, senyal que m’ha agradat. Per ventura no tant com a vostè, però m’ha agradat. Sé que parla de temes excessius, però hi ha diferents maneres de tractar-los. Camus, per exemple, en el text original opta per una distància que aquí no compareix (perfectament legítim per part de Lima, però és així). Per acabar trob, ben igual que vostè, que la feina dels actors és enorme, també la de na Rosa Serra (el to al que em referesc, en tot cas, és responsabilitat del director). Per tant, tots dos hem gaudit de la mateixa obra. Ara cal recomanar-la perquè en gaudeixi més gent.