Cada any s’estrenen centenars, milers de pel·lícules que es projecten a centenars, milers de sales de cinema de tot el món, i que són vistes per milers, milions d’espectadors. Quin compositor hagués somiat mai en tenir un auditori tan gran, tan immens com el cinematogràfic? Cap, llevat dels que se dediquen al difícil art de la banda sonora.
Enlloc com a una sala de cinema per a escoltar una de les tendències musicals més arrelades a l’actualitat i que millor connecta amb un públic contemporani, d’edat tant diversa com els seus antecedents socials i culturals. Tots ells són allà, units per una inexplicable predisposició a consumir cine i, alhora, amb una voluntat inconscient de convertir-se en auditori musical.
Aquesta qüestió ens ha de donar molt a pensar al voltant del fenomen de la banda sonora, l’autèntica música clàssica del segle XX i XXI. Perquè molts pocs gèneres i corrents musicals, sorgits fora de l’òrbita de les sales de concert i de l’estudi musicològic contemporani, han aconseguit aplegar una legió tant nombrosa de seguidors com el de la música cinematogràfica, en tan sols un segle d’existència. O, fins i tot, arribar a tenir un arrelament tant fort en el conscient col·lectiu de generacions d’espectadors cinematogràfics fins al punt de convertir-se en estandard de generacions d’espectadors.
Tanmateix, la música -com la poesia de El cartero i Pablo Neruda- “no és de qui la fa, sinó de qui la necessita”. I, no ho dubteu, la gent necessita de la música, com de la resta de les arts, per sentir-se viu, per commoure’s, per somiar, per recordar, per gaudir de la sensualitat del so i del silenci. No debades, estam parlant de bandes sonores, composicions musicals que s’estrenen en el major auditori del món: les sales de projecció. Obres que senten i comparteixen en un mateix instant milers, milions d’espectadors. S’entén, també, que sovint els compositors triïn les millors orquestres i els millors intèrprets a l’hora d’enregistrar la seva banda sonora.
Els cinemes han millorat els sistemes de projecció -Digital, Imax i 3D- i també la qualitat del so. Això ha permès que els diàlegs, els efectes de so i la música -ingredients essencials del soundtrack o banda sonora- gaudissin d’unes millors i més acurades mescles de so. Tot plegat, ha dut als compositors a aprofundir encara més en les possibilitats tècniques i estètiques d’uns comentaris musicals que cada vegada se senten millor, amb més matisos. Un progrés tècnic, en definitiva, que ha fet més eclèctic l’art de la banda sonora, un art que es defineix precisament per la seva capacitat d’atraure i incloure tot quant corrent musical, present o passat, existeix i té un sentit i una utilitat en el context de la banda sonora.
Joan Carles Palos
Associació Balears d’Amics de les Bandes Sonores
(ABABS)
Els vostres comentaris