La pel·lícula El mago li canvià el nom a una platja de Calvià. És part de la geografia litoral mallorquina. En canvi, Woody Allen assegurà en una entrevista que l’única cosa que canviaria si tornàs néixer és que no tornaria veure El mago. Però quina d’aquestes dues coses és més important, més transcendent, ens planteja Xavi Nuñez-Michael Caine des de l’escenari. Per ventura, en triar la resposta atorgarem el seu veritable sentit, o fins i tot li trobarem el per què, a aquesta producció teatral, encàrrec de l’ajuntament calvianer, estrenada a la Finca de Galatzó dins el cicle Jardí desolat.
La pel·lícula, estrenada fa devers 45 anys, no va agradar ningú. De fet, no era bona d’entendre. I justament això ha estat la inspiració per als creadors teatrals. L’enginyós punt de partida d’un argument poc convencional que mescla documentalisme escènic, realitat, ficció, metateatre i, fins i tot, pinzellades de cinefília i mitomania nostàlgica. I el resultat és curiós, estrany, poc entenedor, perquè pretén ser – i és- un galimaties, que en tot moment ens té encuriosits, pendents, despistats però interessats en què és(serà) el que passa(rà); cap a on van els actors quan ho són.., però quan ho deixen de ser i són personatges, cap a on van llavors? Ens té en tot moment enganyats, despistats, però distrets, mai no avorrits, perquè la funció – i és aquesta la seva més destacada virtut -, té i manté en tot moment una capacitat evocadora molt particular, entre el romanticisme en sèpia, un punt estentís, de revista del cor en paper couché i colors esvaïts, i una sensació inquietant, que va de la fantasmagoria al desconcert que provoca la creativitat fora de control i els arguments desnortats allà on tot i res és possible. Un aposta arriscada, per indefinida, que podria haver trontollat de no haver estat en mans d’un sòlid repartiment, que aporta als personatges els grams justs de convicció i dubte, d’arrogància i fragilitat alterna, que fa que tot encaixi en un espectacle que expressament intenta que res no acabi d’encaixar.
Els vostres comentaris