Contar històries i contar-les bé. Aquesta és, també, l’essència del teatre. Històries reals, detectades a través de la recerca, de la curiositat, d’un guaitar per finestres mig obertes. Relats que són, en paraules de Joan Carles Bellviure – dramaturg i director – tragèdies modernes: intenses i violentes com a la Grècia antiga, però sense déus, amb éssers petits ben enmig d’una tempesta perfecta. Una brillant introducció del mateix autor relaciona el mite d’Èdip amb el complex del mateix nom que va ‘inventar’ Freud, i la vida d’aquest, i també el subtext, la doble lectura que guarden els còmics de Tintín, vinculats amb els avantpassats d’Hergé, el ‘pare’ de la criatura. Secrets familiars, fets no revelats que un dia surten a la superfície. I a partir d’aquí, tres històries de veritat, narrades per tres actors que saben projectar aquell to íntim dels contes contats a peu de xemeneia. Sense massa ornament interpretatiu, mesurant les emocions; Irene Soler, Caterina Alorda i Jordi Cumellas parlen de mort, de maltractaments, de pors, amb la naturalitat de les padrines, i a la vegada amb la passió de qui obre un cofre amagat durant dècades. Ho fan des de petits espais construïts per a l’ocasió, distribuïts pel Teatre de Mar, habitacions mínimes fetes de posts amb papers pintats, arrabassats, farcides de fotos antigues i llibres i llums càlides. Racons on vuit espectadors, no hi caben més, accedeixen a la intimitat d’un drama de pares desconeguts, familiars assassinats, marits alcohòlics i fills de puta. Tot per descobrir llegats que romanen ocults fins que un heroi quotidià, sense oracles ni corones, es decideix a llevar-li la pols i verbalitzar-los. És en aquest moment quan els secrets feridors esdevenen memòria, sempre tant necessària.
*’El llegat invisible’ s’ha representat aquests dies al teatre del Mar, però es podrà veure a altres sales en pròximes dates.
Els vostres comentaris