un lloc de cultura peculiar

El clàssic de la setmana: John Frankenheimer

El clàssic de la setmana: John Frankenheimer

El goig de fer cinema

 

Aquesta setmana parlarem d’un director oblidat i escassament valorat per la crítica i per un públic que considera que el cinema d’abans dels setanta està a l’alçada d’Altamira o Chartres. John Frankenheimer ha estat un director apassionat de la seva feina amb una de les filmografies més interessants i irregulars després dels seixanta. Un autor aferrat al risc tant en l’estil de la posada en escena, la cal·ligrafia cinematogràfica o els arguments. Exemples d’això són films com Siete días de mayo, el trhiller polític perfecte; Plan diabólico, un molt inquietant salt al buit o I Walk the line, un dels darrers exemples de cinema adult i compromés de Hollywood. L’orgullós director neoyorkés és una cristal·lització de la decadència artística del cinema nordamericà.

Frankenheimer neix a Nova York  al si d’una família adinerada, pare d’ascendència jueva i mare irlandesa. Un entorn elitista que el proveí duna educació exigent. Aquest origen va ser clau per entendre el seu esquerranisme liberal kennedià, el que a Europa( fins fa uns anys, avui tot ha esclatat) seria una concepció demòcrata-cristiana. Quan nomenem als Kennedy ho feim amb arguments, ja que Frankenheimer va ser un dels amics més pròxims a Bob Kennedy, tant és així que va formar part del seu equip de campanya, fins el seu assassinat al 1968. Aquest fet va fer caure en una profunda depressió al director durant anys. Es dona la perversa casualitat que a la sala de del cinema a on Lee Harvey Oswald va ser detingut estaven projectant la seva primera pel·licula, The young stranger,mai estrenada a Espanya. D’aquesta forma aquesta barreja entre el seu profund coneixement del clavegueram del sistema gràcies a la seva proximitat als Kennedy, la seva ideologia liberal i una educació en clau europea, va produir un imaginari que es reflexa a la majoria dels seus films, fins a la dècada dels vuitanta.

L’autor de El tren va ser un amant del risc, un defensor de la seva concepció del seu art i això ho va pagar amb un preu molt alt. La concatenació de cinc fracassos comercials seguits deixà una marca de ferro,  que el condicionaria per sempre mes a l’hora de treballar amb l’industria nordamericana. Així a principis dels Setanta se’n va a viure a França, a perfeccionar el seu segon idioma i en una mostra de saviesa, a aprendre a cuinar, no podem oblidar el seu rodatge de la magnífica ‘El tren’ a França. L’estudiant de vichysuasses no deixà el cinema de banda i aprofità per realitzar un film( L’impossible object, film perdut) i establir relacions amb la industria francesa, contactes que en el futur serien molt profitosos.

La generació de la televisió

Als anys Cinquanta la televisió s’introdueix a gran part de les llars nord americanes. L’amenaça per al cinema fou tan important que la reacció del  setè art condicionà el seu futur per sempre, l’espectacle, els efectes especials. Respecte a la televisió ens equivocaríem si pensàssim que era igual a l’actual femer, durant els primers temps va haver una vocació pedagògica i cultural significativa. La influència del cinema( el millor cinema) encara era present. Dins aquesta conjuntura iniciaren la seva tasca una sèrie de directors que donarien el relleu als grans mestres. Encara que englobats en la mateixa generació, els Delbert Mann, Martin Ritt, Arthur Penn, Robert Mulligan, Sidney Lumet i el propi Frankenheimer, varen ser directors molt diferents tant en la seva forma de rodar com en els continguts. Els dos trets que els agrupen seria per un costat el seu origen televisiu, rapidesa i un sentit de l’economia en les seves produccions, i per una altra banda un cert ideari d’esquerra liberal centrat en les llibertats individuals. Mostra d’això és ‘Doce hombres sin piedad’ d’en Sidney Lumet, el que li va donar l’oportunitat a Frankenheimer, o ‘Marty’, d’en Delbert Mann.

El nostre director va dirigir telefilmes i series durant tota la dècada dels Cinquanta, tota una escola que el va permetre conèixer les interioritats del seu ofici. Però com esmentaven anteriorment ens convé eliminar la nostra actual imatge de la televisió. Frankenheimer dirigí per  a la televisió a Ingrid Bergman, John Gielgud o Jason Robards, per a fer films com Dias de vino y rosas ( abans de la meravella d’en Blake Edwards), Por quién doblan las campanas o The Browning version.

Es dona la paradoxa que va ser la televisió la que rescatà al director als anys noranta després d’una serie de fracassos comercials flagrants, pel·lícules com La profecia maldita, Tiro mortal o El año de las armas als anys vuitanta.  Són els vuitanta la pitjor dècada cinematogràfica? La producció de filmes per la televisió per cable que sobrepassaren la qualitat mitjana cinematogràfica, a més de multipremiades, com Estación ardiente sobre la lluita d’en Chico mendes a l’Amazonas brasiler, o Andersonville una monumental història sobre un presidi sudista a la guerra de Secesió. Els èxits d’aquesta etapa suposaren el seu retorn a la industria cinematogràfica.

L’estil

El cinema d’en Frankenheimer es caracteritza pel dibuix dels seus personatges, en la majoria de les seves produccions els actors fan actuacions memorables. El director cerca la verosimilitud física i psicològica dels protagonistes, aquests suen, s’escandalitzen, solen entrar en contradiccions, sotmesos a dilemes que els fan reaccionar. Els 10 anys d’experiència a la televisió produí que a Frankenheimer optàs per personatges molt clars i directes. És un cinema de primers plànols, sense massa subtileses.

Allò en el que els crítics respecte a Frakenheimer coincideixen és en el seu pols narratiu, la planificació ja sigui mitjançant el muntatge o la posada en escena sempre és àgil i afegeix caràcter a la història. Les seves persecucions- Ronin-, la dialèctica entre aconteixements paral·lels. És un director elèctric que posseïa una cal·ligrafia clara i concisa que introdueix amb rapidesa a l’espectador en el nucli del conflicte.

El director novaiorquès va ser un ferm defensor de la modernització de la tecnologia i la seva aplicació pràctica. Anys de televisió l’ajudaren a ser un expert en càmeres, lents i edició. El seu cinema s’aprofita d’això, com a Gran prix, primera vegada que es va dividir la pantalla per contar coses diferents.

Franheimer suposa el graó entre els directors clàssics i aquells que vingueren desprès, que sense desaprofitar la saviesa d’aquells- «Siete días de mayo», varen ser fills del seu temps tant estilística com respecte als temes que els interessaven.

Siete dias de mayo

Producció de 1964, que va contà amb un repartiment perfecte, Burt lancaster, Kirk Douglas, Frederic March, Ava Gardner, Martin Balsam i Edmon O’Brien. Un dels primers films de política ficció que marcà a la resta. Un guió molt ben treballat amb una direcció molt clàssica. Lògicament fracassà en taquilla, ja que Frankenheimer es recolzà en els diàlegs i les idees i no en l’acció. Una història de lleialtat i ètica. Una història mol valenta ja que imagina a una administració nordamericana que vol la pau amb els demonitzats soviètics. De forma versemblant es guanyà l’enemistat dels votants i de la industria. Un retrat fidel dels demagogs, dels salvadors de la pàtria inflexibles, mítics en el seu messianisme. La primera part és modèlica, un rellotge de precisió de la presa de conciència d’en Kirk Douglas. La segona part, el contraatac és un prodigi de ritme i de suspens, i allò que els crítics rebutgen, la història d’Ava Gardner és, al nostre parer, introduir una nova dimensió dels personatges principals. En síntesi, cinema madur per espectadors que mereixen respecte.

Yo vigilo el camino

I walk the line la cançó d’en Johny Cash és el complement perfecte per un film sobre la decadència americana. Avui la película es situaria a un centre comercial. Molts crítics la identifiquen amb un western, encara que pensem que no te res a veure. ‘Yo vigilo el camino’ mostra la història d’un policia madur que s’endinsa en una història d’amor amb una jove assilvestrada. És una història del sud, del sud d’un imperi, un sud que es sustenta en el immobilisme i la tradició. Gregory Peck és el policia, una actuació impressionant, una interpretació elèctrica a on arrossega la seva ànima durant total película. Un amor sense oxigen, un miratge que es trencarà.

Frankenheimer signa un relat de la desesperació, un relat  de la fractura d’una societat, ho fa amb una direcció nerviosa, desdibuixada. Utilitza una fotografia fosca i bruta, una fotografia de plom. Una llum que subratlla la bellesa de Tuesday Weld, una llum que no enganya.

El inici i el final de la pel·lícula és una mostra més de la maduresa de l’opció d’en Frankenheimer, rostres i més rostres de homes i dones del sud, mirades perdudes, ulls buits. La densitat d’un cineasta nordamericà.

 

 

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR