un lloc de cultura peculiar

El clàssic de la setmana: Jean Pierre Melville

El clàssic de la setmana: Jean Pierre Melville

L’autor que tractem en aquesta primera entrega de ‘El clàssic de la setmana’ serà del interès dels ultramoderns en recerca de referents exclusius, també dels que fora d’assaborir els clàssics entren en crisi, d’aquells que cerquen al film molt més que evadir-se i al contrari les pel.lícules d’en Melville faran gaudir a aquells que entren al cinema per somniar. Aquesta introducció ens indica que classificar el cinema del francès no és gens fàcil. Cinema amb arestes. Policíacs postmoderns? Westerns metafísics?

Melville va nàixer el 20 d’octubre de 1917 com a Jean Pierre grumbach a Paris. A l’adolescència Jean Pierre va caure en la causa del cinema nord-americà, els films dels grans mestres varen enlluernar al jove parisenc mentre freqüentava els barris marginals de Paris. L’ocupació nazi de França  trasbalsà la seva vida i s’enrolà a la Resistència. Melville va ser el seu nom de guerra en honor a l’autor nord-americà creador de Moby Dick i autor d’un dels més memorables inicis de la literatura: Digueu-me Ismael. L’alias havia arribat per romandre per sempre.

Finalitzada la guerra Jean Pierre només té clara una cosa, vol fer pel.lícules. Està preparat. Havia estudiat a fons tota la filmografia de 63 directors de cinema nord-americans dels anys 30 i 40. Un malalt de cine-fília que vol estendre la seva malaltia. Són anys turbulents a on es paga ser diferent als altres, a una França a on els sindicats són l’espai de confrontació de la futura guerra freda Melville paga la seva independència i nordamericanofilia amb la marginació del procomunista sindicat de tècnics cinematogràfics. Per aquesta raó es converteix en el primer director «indie», lloga uns magatzems al centre de Paris i crea la seva productora. Sense permisos, sense pagar drets d’autor i amb la seguretat de conèixer a fons els misteris del cinema, Melville realitza amb permís de Ciutadà Kane, els 400 cops, a bout de soufflè o la nit del caçador, una de les millors operes primes de la història del cinema, «El silenci de la mar».

De la filmografia melvilliana podríem distingir per un costat, la trilogia de l’ocupació alemanya: «El silenci de la mar», «Leo Morin, capellà», L’exèrcit de les ombres». Per un altre costat, encàrrecs per fer les seves pel.lícules com «Quand tu liras cette letre» o amb guió de jean Cocteau » Els infants terribles». En darrer terme el que serà el nucli dur de la seva obra, que podríem denominar com Polars o estudi sobre l’honor dels homes, «Bob el jugador», «Dos homes a Manhattan», «El confident», «El guardaespatlles», «Fins al darrer alè». Aquí ens aturem ja que arribem al punt clau de la seva obra amb dues obres cabdals «El samurai» i «El cercle roig», «Crònica negra» serà la seva darrera obra.

Trilogia sobre l’ocupació

No es poden entendre aquestes pel.lícules sense la seva experiència com a resistent des dels inicis de l’ocupació nazi.

El silenci de la mar

Com hem esmentat anteriorment és la seva opera prima, una obra «indie» i alegal. Melville la va produir, dirigir, va escriure el guió i la va muntar. A l’inici de l’ocupació en un petit poble de França, a un oficial nazi se li assigna una casa per pernoctar, a la casa viuen un professor retirat i la seva neboda. Aquests decideixen no dirigir-li la paraula a l’oficial. Aquest resulta ser un home educat, atent, pulcre, amant de França i la seva cultura. Als vespres al voltant de la llar l’oficial va desgranant mitjançant monòlegs la seva vida, els seus somnis, l’amor pels clàssics francesos, per la música. A més és un idealista, un home que per xerrar als seus ocupats es vesteix de civil, un que pensa que França aportarà a Alemanya la finezza que li manca a aquesta. Una obra d’una maduresa sorprenent, sobretot venint d’algú que ha militat a la resistència. Una història d’amor d’una contenció extrema, una obra sobre la fragilitat dels principis.

L’exèrcit de les ombres

Como no recordar a leonard Cohen, «llavors sortirem de les ombres» a la cançó de El partisà. Aquesta pel.lícula està basada en el llibre del mateix títol d’en Joseph kessel. Un retrat exemplar del compromís dels resistents contra el nazisme. Melville ens presenta a uns homes i dones que es juguen la vida en cada fotograma sense cap espurna d’èpica. No hi ha herois, hi ha persones que un minut abans de l’ocupació eren el carter, la pastissera o el funcionari de l’ajuntament. Però que la circumstància els empeny a contracor a fer el que han de fer sense cap gran plantejament. Una resistència feta d’accions, com tot el que fa en Melville, esperar, córrer, matar, amagar-se. No hi ha discursos, només fets. Lino Ventura, incommensurable, és el prototip d’home melvillià recte i íntegre, fidel a allò que s’ha de fer, l’alternativa és el caos. La realització impecable és pur Melville, un temps narratiu serenament intens, a on la quotidianitat dels personatges ens fa està en tensió. No hi ha grans escenes, grans atemptats. Com tot el seu cinema emfatitzar està prohibit, no hi ha subratllats, es mostra i ja. Una obra mestra lluny del mite de la resistència,  mite construït un minut després de la derrota dels nazis.

Els polars

La paraula polar prové de policíac i es refereix a aquella literatura o cinema d’intriga criminal o policial. Aquest gènere conforma el gruix de l’obra d’en Melville, bevent en les fonts del cinema noir del hollywood dels 30 i 40 i com no del western, gènere que pel director era el cinema en essència. Això és reflectirà als seus films, que en el fons són westerns metafísics. Encara que una vegada que Melville manipula el gènere aquest no tornarà a ser mai el mateix. Parteix dels canons clàssics i els estilitza, els depura, durà el gènere al seu crepuscle. Cal dir que amb tota la intenció ja que el cinèfil obsés que és en Melville té molt clar que vol tenir un estil propi, un segell únic, així els seus polar són una recerca d’estil que és el mateix que dir una recerca d’univers propi. «Le samurai» i «El cercle roig» són els productes perfectes.

L’empremta Melville

Històries d’homes que actuen, que són la suma d’allò que decideixen. Homes que saben que les paraules estan fetes per emmascarar allò que volen ocultar(No és Casablanca un exemple perfecte d’això?), homes que es mouen entre ser lleials o trair. Un món masculí sense testosterona, homes amb un sentit vital. L’estil melvillià està fet de gests, estilitzats, a un punt de ser teatrals, mil·lèsimes abans de ser irreals. Gests que defineixen als homes sense necessitat de tenir un significat. Empunyar una pistola, mirar l’hora, posar-se el capell, pagar al cambrer, conduir. Si ens posem grandiloqüents podríem dir que la forma de presentar als personatges és bressoniana, sabem com és Jef Costello per la manera de construir una coartada. L’estil està fet de detalls, d’homes meticulosos que Melville ens mostra sense pressa. Els homes que encarnen aquests westerns a un Paris gris són Lino ventura, Alain Delon o Jean paul Belmondo. Rostres hieràtics, impenetrables. Perfectes per representar aquests guerrers ultrarromàntics de l’univers Melville.

Els só també és part essencial del seu estil. El renou de les passes, l’arrencada del cotxe, la frenada del metropolità, el piular d’un ocell. Son el mapa sonor dels films d’en Melville. La música no ha de subratllar res. Seran els sons produït pels homes fent coses allò que crearà el clima moral de l’escena.

El samurai

La cristal·lització de l’estil. Una cita inventada sobre el món dels samurais obri aquesta obra mestra. Un assassí a sou després de complir el seu encàrrec és vist per un testimoni, es cridat a declarar a la policia, a partir d’aquí tothom el voldrà mort. Un home front al seu destí. Alain Delon mai ha estat tan bé. Melville ens mostra a un guerrer que té unes regles, no importa quines, un samurai amb armadura i casc. Una gavardina i un capell. Un paris d’homes implacables, ja siguin policies, mafiosos o assassins. Una excepció, una dóna digna fins al final, a diferència de gran part de les dones melvillianes, poc més que un recurs narratiu. Le samurai és una tragèdia grega sense drama, sense cap tipus d’èmfasi. L’antiheroi que nomé pot ser lleial al seu destí, a un Paris rutinari i opac.

Melville i la Nouvelle Vague

Un pare que no assumeix la seva paternitat. Quan en Andrè bazin i aquells joves aïrats que canviarien el món del cinema cercaven un pare trobaren a Melville. Per dues raons, en primer lloc ningú com ell representava a l’autor total, posseïdor d’un estil propi, d’una productora pròpia, d’un univers singular. L’exemple perfecte de que la política dels autors era una realitat. En segon lloc, compartien la seva passió pel cinema nord-americà. Melville, terrenal atribuí el seu estil a la necessitat d’economitzar i a la seva passió. Godard i Chabrol en homenatge li oferiren papers a pel.lícules seves. Melville, al nostre parer, creà un univers personal evitant el present. Els directors de la noveulle vague xerraren, cercant un univers personal, dels seus temps millor que ningú no ho ha fet.

Melville i la seva època

Quina època? hagués demanat Melville. Durant els convulsos anys seixanta francesos, anys d’amenaces de cop d’estat, el conflicte argelià, la combustió del 68, l’aversió antinordamericana, la deconstrucció del mite De Gaulle, Jean Pierre Melville feia les pel.lícules que a ell li agradaria veure, sense tenir en compte el que passava al seu voltant. Com els seus antiherois, resistir essent fidel als seus principis, lleial a una visió del món que no vol imposar. Un decidit fanàtic del cinema. Excepcional.

Els epígons

La influència de l’estil Melville és enorme, atmosferes incòmodes i protagonistes hieràtics i implacables. La eterna lluita entre la lleialtat i la traïció. El samurai és la pel.lícula més inspiradora, alguns exemples: Ghost dog, jarmusch. El americà, Corbijn. The driver, Walter Hill. El assassí, John Woo. El professional, Besson. Drive,Winding refn.

Més enllà de El samurai, la influència de la dimensió Melville es pot respirar a films com Bullit, Yates. La recerca d’un estil d’en Tarantino es pot igualar a la cinefilia dels dos directors, Reservoir dogs és una bona mostra. Per una altra banda Scorsese, un altre malalt, deia que Inflitrados no s’entén sense Melville.

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR