un lloc de cultura peculiar

El clàssic de la setmana: Joseph L. Mankiewicz

El clàssic de la setmana: Joseph L. Mankiewicz

Makiewicz, al servei de la intel·ligència

 

«Els crítics són tan essencials per a l’obra d’art com les formigues a un berenar al camp»

Addison de Witt

 

Entendre a J.L.Mankiewicz ens ajudarà a entendre les raons de la qualitat del cinema nord-americà dels grans estudis, l’època daurada de Hollywood. Un director mig oblidat, relegat al grup dels grans artesans, quan al nostre parer és un dels autors més importants de la història del cinema nord-americà i sense dubte el intel·lectualment més dotat. Els personatges dels sus films i els seus diàlegs ho corroboren.

La formació

J.L.Mankiewicz va nàixer en el si d’una família jueva de la costa est, el seu pare un intel·lectual amb molta reputació es va esforçar en l’educació dels seus dos fills, Herman i Joseph. El major, Herman, s’inclinà pel circ del cinema i fou qui convidaria al seu germà petit a acompanyar-lo. Joseph desprès d’estudiar vàries carreres, conèixer el teatre d’en Piscator i Brecht, treballar a l’UFA, estudiar el cine expressionista, acceptà l’oferta del germà, l’aventura europea havia finalitzat. Herman seria l’autor del guió de Ciutadà Kane, a més de productor de vàries pel.lícules dels germans Marx.

D’aquesta manera J.L.Mankiewicz entrà a treballar als estudis de MGM, i durant set anys realitzà tasques de producció i guió, a més de conèixer a fons les entranyes del setè art. Aquest ofici va ser cabdal pel futur desenvolupament del seu cinema. La seva escola va ser el fer, no les aules. Encara que ho compaginava amb una seriosa formació artística i literària. Com a productor s’encarregà de pel·lícules com «Furia» de F.Lang o «Històries de Filadelfia» de G.Cukor. Ara farem una digressió per contar breument com Mankiewicz es culpabilitzat del decliu final de F.Scott Fitzgerald,  aquest realitzà el guió de «Tres camaradas» de F.Borzage, el jove productor tallà sense escrúpols el guió i això va sumí a l’escriptor en una depressió que el va dur a la mort. Aquesta càrrega l’ha arrossegat durant anys Mankiewicz.

La primera pel.lícula la va filmar als 37 anys, equipat amb una més que sòlida formació intel·lectual, amb molts de kilòmetres recorreguts als estudis i havent observat «in situ» als millor directors.

Un director de gèneres

El director jueu nord-americà s’endinsà en la majoria de gèneres cinematogràfics. Per a ell eren vehicles per contar allò que volia expressar, el cinema era el mitjà per comunicar una certa visió del món, per aquesta raó ell només s’imaginava un cinema que es dirigís a un públic adult, mínimament format. És a dir el director volia tractar amb intel·ligència al espectador, no és d’estranyar que amb l’arribada dels efectes especials, la pèrdua de la paraula i el cinema per a «teenagers» Mankiewicz es refugiés a la seva biblioteca.

La diversitat de gèneres ens ajuda a identificar els trets característics del seu estil i les idees que volia transmetre un film darrera un altre. Així va realitzar una comèdia clàssica amb «Carta a tres esposes» amb un jove Kirk Douglas, un western crepuscular, modern i àcid amb «El dia de los tramposos», amb un Kirk Douglas en una maduresa lluenta, Drames agosserats a on xerra de homosexualitat, canibalisme i psicoanàlisis amb «De repente el último verano» amb una Elisabeth Taylor enorme, un dels millors films d’espionatge amb una tensió a l’alçada del millor Hitchcock, «Operación Cicerón» amb un James Mason perfecte com sempre, una de les millors adaptacions de Shakespeare, juntament amb Othello i Macbeth de Welles  i Ran de Kurosawa, «Julio Cesar», amb Marlon Brando, James Mason, John Gielgud i Deborah Kerr, un film històric com «Cleopatra», rodatge farcit de dificultats, que va dur al director a la vora de la mort, amb Elisabeth Taylor i Richard Burton, es va atrevir amb un musical, «Ells i elles» amb Frank Sinatra i Marlon Brando i el que ara es diu un thriller psicològic, un prodigi de intel·ligència matemàtica al servei del cinema com és «La huella», amb Laurence Olivier i Michael Caine.

 

L’estil

 

La personalitat del cinema de Mankiewiczes recolza en varis elements que entre ells estan lligats, i que a més es retroalimenten. En primer lloc tenim personatges molt ben definits, vius, mai són clars, personatges que interessen, que ens criden l’atenció pel que fan i pel que diuen.

En segon lloc, creiem que és el director que ha explorat amb més fortuna les relacions complexes amb més claredat, a la majoria dels seus films hi ha un personatge que mitjançant la manipulació fila una teranyina per assolir els seus objectius, paradigmàtica és l’Eve de «Eva al desnudo», Katherine Hepburn en «De repente el último verano» o l’aristòcrata  de «La huella». Mankiewicz guionista portentós, expressa amb precissió quirúrgica la distància entre el que es diu i es fa, per mostrar els conflictes que hi ha en joc.

En tercer lloc, el diàlegs, conversacions mai banals a on es juga el nucli de la història. Diàlegs precisos i intel·ligents que obliguen a l’espectador a estar atent, però és també font de plaer. Elegants i cruels. El cinema de l’autor cerca la complicitat de l’espectador apel·lant a la seva intel·ligència i no tant a la emoció. No cerca la identificació amb el personatges, la catarsi,  la convulsió dels sentiments.

En quart lloc, a tots els films de l’autor hi ha una capa invisible, com allò que es veu quan restauren una pintura, les aproximacions i esbossos. En el cas de Mankiewicz és un rerefons literari i teatral dens que fa que el seu cinema tingui un pes major del que aparenta. Autors com Pirandello, shakespeare, Durrell o Diderot es passejen pels seus fotogrames de forma discreta.

En cinquè lloc, cal dir que el pes de la paraula no significa que la imatge no sigui important en el seu estil. Mankiewicz creu que ha d’estar al servei de la història, si l’espectador nota, encara que sigui de forma positiva, la tasca del director( travellings, picats…) això implica que l’espectador es fa enfora de la història, d’aquí l’admiració cega per John Ford. El paper dels autòmats a «la huella» com a testimonis-notaris-fantasmes del duel entre els dos homes és un encert visual extraordinari. Ser el director reponsable del millor discurs de la història del cinema també implica un coneixement del que s’ha de filmar molt gran, ens referim a Marco Antonio el demagog, o com manipular a les masses. Marlon Brando mai va estar millor.

En sisè lloc, el director al escriure o adaptar gran part dels guions dels seus films, fa una cosa molt estranya a Hollywood, Mankiewicz crea un personatge que serà el seu portaveu, dirà allò que ell pensa, les seves reflexions, allà a on abocarà el seu sarcasme, la seva visió del món. El portaveu més famós és Addison de Witt a «Eva al desnudo» l’home intel.ligent, descregut, irònic, conscient de les seves febleses i encara més conscient de les dels altres. Un altre serà Humprey Bogart, el director escèptic de «La condesa descalza».

En setè lloc, un leiv motiv que formarà part de l’estil, el conflicte entre la joventut i la maduresa. Entre aquell que veu que el seu temps s’esvaeix, que serà superat sense dubte, i aquell que el superarà però que com a jove que és, no té la paciència suficient. Aquest tema formarà part del paisatge de gran part de la seva filmografia.

En vuitè lloc, és unànime que el director és un dels millors guionistes de Hollywood. Històries definides,  un sentit de la dosificació dels conflictes perfecte, a més d’un sentit de l’economia narrativa molt desenvolupat. Manejava els flashbacks  com a element narratiu de forma meravellosa.

En novè lloc, la direcció d’actors o com fer que als seus films interpretin de forma extraordinària, les millors actuacions d’alguns actors han tingut lloc a les pel.lícules d’en Mankiewicz. Bette Davis i George sanders a «Eva al desnudo», Marlon Brando a «Julio Cesar», Kirk Douglas a «El dia de los tramposos», James mason a «Operación Ciceron», Elisabeth taylor a «De repente el último verano» o Laurence Olivier i Michael Caine a «la huella».

Eva al desnudo

Una obra mestra del cinema. Un guió d’or, a on tot funciona. La història més vella del món, algú que vol triomfar costi el que costi, aprofitant les inseguretats i febleses de l’altre, i si tractem d’ambicions quin millor context que el món del teatre, quina millor fauna que actors, productors, directors i crítics. Un plaer per L’òrgan sexual de la intel·ligència. Mankiewicz dirigí uns actors en estat de gràcia, Bette Davies, Anne baxter, George sanders. El primer guió cinematogràfic que es convertí en llibre. El procés invers. Tota la intel·ligència, sarcasme i anys de feina conjunta del director cristal·litzà en el guió del film. Un film de culte a on cada diàleg és un regal.

 

Julio Cesar

L’adaptació de l’obra de teatre de shakespeare ha estat una pel.lícula que amb el temps ha anat assolint el prestigi que es mereix. Una pel·lícula emocionant i profunda que xerra de la responsabilitat del poder, una reflexió sobre la temptació de la glòria, sobre la manipulació dels homes. Un dels temes recurrents del director, la manipulació com a element essencial de l’ésser humà. Des de l’avís del cec, «Cuida’t dels idus de març» fins a una de les morts més dignes vistes a la pantalla, la d’en Bruto, Mankiewicz crea una atmosfera irreal, onírica, que ajuda a que la frontera entre el teatre i el cinema sigui ambigua, cosa que reforça al film. El nucli de la pel·lícula no és el que esperem, la mort de Cesar, sinó els discursos d’en Bruto i Marco Antonio davant els ciutadans d’una Roma voluble, i és quan es produeix el miracle,  sis minuts  de joia, el gran discurs del setè art.

La huella

Milo(Michael Caine) cercant a l’aristòcrata Andrew(Laurence Olivier) dins un luxós laberint. Un plànol general ens mostra al ratolí de laboratori perdut i fora de lloc. Així comença un film de intel·ligència polièdrica, a on ens trobem, com si fos una jaciment arqueològic, molts d’estrats. Mankiewicz possibilita múltiples lectures, texts i subtexts. «La huella» és una reflexió sobre la lluita de classes, sobre la rancúnia dels d’abaix, la necessitat de tradicions excloents dels de dalt. Una mirada sobre les diferents armes que utilitza cada bàndol fruit de les seves possibilitats. Una vegada més ens trobem un guió, basat en l’obra teatral d’Anthony shaffer, que és com l’engranatge d’un rellotge d’alta precisió, un joc que és la vida. En aquest film ens adonem que les crítiques al director pel poc valor de les seves imatges s’esvaeixen. El sentit visual en aquesta pel.lícula és poderós, cal ressaltar el paper jugat pels autòmats o la posada en escena de la mansió. Seria injust no ressaltar el duel interpretatiu dels dos únics actors, cada un  jugant les seves armes de forma immillorable.

A diferència dels darrers films dels grans mestres, Ford, Wilder, hawks i Hitchcock, la darrera pel·lícula d’en Mankiewicz fou un èxit, un compendi del millor del seu art.

Els motius del final de la seva carrera

El director jueu nord-americà veient quina era la deriva del cinema que ell havia vist nàixer, créixer i arribar a ser l’art del seu temps, decidí que aquell no era el seu món. Un cinema barreja de Wall street i crispetes, del merchandaising de la guerra de les galàxies i cims intel.lectuals com blade runner. Va iniciar la seva carrera amb 37 anys i la deixà amb 63, morí passats els 90.  Res com les seves paraules per finalitzar aquesta aproximació a aquest autor, un diagnòstic sobre els cineastes actuals més que precís:

«que estudiin, que llegeixin, que aprenguin de shakespeare, de Molière o de Cervantes…que comencin des de abaix, així és com s’aprèn a estimar el cinema i no teoritzant a l’aula d’una universitat».

 

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR