El pols entre Batman i Spiderman havia de ser antològic. Un cara a cara titànic entre els dos Blockbusters de l’estiu, potser de l’any, per disputar-se la corona de la temporada, que fins ara mateix lluïen orgullosos Nick Furia i el seu equip de Venjadors. Però no ha hagut color. Ja em perdonaran els fans de l’aràcnid superheroi –jo som de Batman de tota la vida-, però la victòria, vistes ambdues pel·lícules, ha estat per golejada. I en termes futbolístics, continuant amb el símil competitiu que tan de moda han posat Messi i Ronaldo, la diferència l’ha marcada Christopher Nolan, que ha deixat en evidència a un impersonal i indecís Marc Webb, que ha estat incapaç de conferir caràcter i personalitat pròpia al seu home aranya més enllà de l’ombra de Sam Raimi; mentre que el director de la trilogia de Gotham l’ha conclòs amb un film colossal, portentós, impressionant. Pur cinema d’aventures, d’acció, drama existencial gairebé shakespearià, melodrama emocional d’alt voltatge, i un espectacle visual formidable que et deixa bocabadat, corprès i eufòric, de tanta adrenalina emprada en el llarg procés de gaudi. Una autèntica lliçó de bon cinema comercial, mentre que la discreta revisió de Peter Parker i el seu alter ego trepador, no passa de ser un entreteniment digne i àgil, més destacat per l’herència emblemàtica del personatge que no pels seus propis mèrits cinematogràfics. En suma, un triomf rotund de DC Comics sobre Marvel en aquest esperat duel entre els seus dos personatges més en forma, ara que Superman sembla haver perdut gas. Almanco fins que l’any vinent no s’estreni la nova versió de Zach Snyder (“300”, “Watchmen”).
“Batman begins” fou esplèndida i “El cavaller obscur”, sensacional. El repte de tancar el tríptic amb un pel·lícula a l’alçada era enorme, però les portes havien quedat obertes i el terreny adobat amb uns quaranta darrers minuts de la segona part dedicats al carismàtic Dues Cares, l’ex fiscal del districte Harvey Dent, de la mort del qual responsabilitzaven “Batman”. I just aquí comença el tercer episodi. Amb uns actes d’homenatge al desaparegut, escenificats amb alguns flasbacks de l’anterior film, amb un Bruce Wayne reclòs a la seva mansió traumatitzat per la pèrdua de la seva amada, i la policia emprenyada i despistada com sempre, apuntant les culpes cap allà on no és. I d’immediat esclata l’espectacle, comença la festa, i amb una de les seqüències més trepidants i vertiginoses del cinema d’acció modern, se’ns presenta a Bane (Tom Hardy), el monumental dolent de la funció. I ja és un no aturar. Amb un ritme tan contundent com estrepitós, però mai no atropellat, amb un sentit de l’espectacle i la narració cinematogràfica magistral, i amb els fonaments d’un guió sòlid com ho són els dels clàssics, amb espai per a les coreografies més impactants i multitudinàries, però atent als mínims detalls psicològics, emotius i íntims dels personatges, Nolan construeix una aventura perfecta en el seu gènere. Tan sols, i és per la necessitat de posar-li algun emperò al conjunt i fer-me notar, trobaríem a faltar una mica més de profunditat en el retrat de Selina Kyle (Anne Hathaway en funcions de “Catwoman”), potser la més desdibuixada del conjunt, tot i que no per això menys eficaç. De la resta tot funciona. Les dosis justes de mística filosofia que caracteritzen la formació espiritual i emocional de l’heroi i dels seus mestres, les figures paternals, amistoses i sentimentals dels personatges que l’envolten, l’alternança rítmica de les seqüències, que ens permeten recuperar l’alè sense perdre la tensió ni l’interès, i, per descomptat, l’acció fabulosa que garanteix l’enlluernador espectacle total, que a sobre es beneficia d’un repartiment per aplaudir sense aturar: Christian Bale, Gary Oldman, Tom Hardy, Anne Hathaway, Michael Cane, Morgan Freeman, Marion Cotillard, Liam Neeson, Matthew Modine, Cillian Murphy i Joseph Gordon-Levitt, que es perfila com a nou epicentre de la franquícia. La mala notícia és que Christopher Nolan no hi serà. Esperem i creuem els dits que no es repeteixi l’efecte Schumacher de la primera nissaga.
Decepción de esta última película de Batman que no está a la altura de las dos anteriores. El guión muy justo y muy poco creible (si hay algo creible se entiende). Lo mejor Anne Hathaway sin duda. Una sorpresa.
Pd. Gracias por la crítica
No em vaig avorrir ni un segon, però em qued amb la segona entrega de Nolan. No entenc per què a Bruce Wayne li canvia la veu quan es disfressa de Batman. D´acord que es podria haver aprofundit més en el personatge de Catwoman, però Anne Hathaway (imprescindible en v.o. com sempre) és per a mi el millor del film
Completament d’acord. També em va agradar més la segona. En aquesta darrera hi ha aspectes del guió que estan massa forçats