El text sembla per moments arrelat al teatre de la crueltat – més dit que no fet-, i en uns altres traspua l’essència de la molt cinematogràfica road movie americana, però amb l’accent cínic, tragicòmic, de les tan irlandeses cròniques criminals, violentes i contundents, aquí convertides en un drama interior tan intens com ara relaxat; cosa que només pot aconseguir aquell a qui la desesperació d’allò inevitable li permet patir amb calma, i un bon actor com aquest bon lladre que és Josep Julien.
Una confessió en veu alta, un punt massa literària, pot ser, però intensa i absorbent, inquietant i intrigant, gairebé hipnòtica gràcies al domini del tempo de l’actor, a la pausa dramàtica de la seva interpretació, i a una composició arriscada, queca, contraproduent en matèria de fluïdesa narrativa i que, en canvi, la reforça aportant credibilitat al relat, i de poc no un punt de tendresa i compassió que el personatge no mereix de cap manera. I aquesta és la grandesa del muntatge, el relat d’aquest narrador condemnat en primera persona el qual, tot i així, i sense gaire convenciment, sembla voler redimir-se, expiar el seus pecats, o tal vegada només compartir-los. Com si volgués deixar penedit testimoni d’una vida tudada; la d’una persona que no és bona, però que mai no va ser del tot dolenta. O potser sí.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris