El balcó de Genet no és de fàcil accés. És pervers i provocador, juganer fins a un punt pervertit que funciona com a estímul polissó i motor principal del relat, a la vegada que marca certes pautes d’estil moral i de paròdica reflexió social. Molt suggeridor, tot plegat. Però en canvi la cosa comença espessa, i abans d’entrar i deixar-se dur per la inèrcia d’un joc gairebé metateatral de representacions satíriques de bordell, l’espectador roman una mica despistat, perdut, i la narració es fa feixuga per moments, fins que la madame comença a posar ordre i sentit a l’ambigüitat de la funció. I a partir d’aquí tot esdevé més delirant que no absurd, més simbòlic que no abstracte, i el conjunt s’entona. Es calenta.
El balcó utilitza amb enginy la perversió eròtica com a metàfora de la degradació moral dels poders fàctics, i reflexiona sobre la manipulació, l’abús, la hipocresia, l’arrogància i el cinisme, convertint la vida en pur teatre i el teatre en una estrafolària representació de la vida. Un retrat estrambòtic que, si el mirem amb deteniment, si li llevem alguna capa de maquillatge i suavitzem la caricaturització un parell de graus, resulta més realista del que sembla. Basta mirar un telenotícies d’avui per comprovar que Jean Genet era un visionari, i si ho comparem amb la realitat, aquesta funció és poc més que una broma inofensiva. Satírica i contundent, corrosiva i malenlletada, però no tan excessiva com podria semblar. I així va el món.
Un bon treball en conjunt, conceptualment i escènica, reforçat per unes notables interpretacions que deixen palesa la quantitat i qualitat del nostre teatre.
Els vostres comentaris