Lleugera i lluminosa com els llençols que l’envolten. Així és aquesta funció fresca, amable, nostàlgica i molt mediterrània, que Catalina Florit ha creat – en plural- a partir de l’excusa cinematogràfica de La mujer de paja, rodada parcialment a Can Picafort l’any 63 amb Gina Lollobrigida. Però no tot és tan lleu com pot semblar per l’embolcall costumista i entendridor (que inclou impagables testimonis sonors de l’època), perquè la dramaturga i actriu en la pell de la rotunda, però fràgil madonna italiana no es vol quedar a la superfície. Aprofita l’excusa, introduint també la figura reprimida de l’autora del text novel·lístic original, Catherine Arley (Lina Mira, aportant gravetat i solidesa a la funció), per reflexionar en clau femenina i feminista sobre el paper de la dona, i contemporitzar així el missatge, perquè les coses han canviat, però potser no tant. Almanco no suficientment. “Si un quilo de palla pesa el mateix que un quilo de ferro; una dona de palla es pot convertir en dona de ferro”. Existencialisme dramàtic que, lamentablement, continua sent utòpic per a moltes dones avui dia.
Potser li manca una mica de consistència a la proposta. De substància. De contundència. Però funciona. Queda prou clara la intenció reivindicativa i resulta entranyable la representació, el pes protagònic de la qual recau en una petita joia anomenada Olivia Fabré, que es tot un descobriment. Encara per polir, però dotada d’una expressivitat hipnòtica, una gràcia torrencial i un desvergonyiment natural, que sedueixen el públic i esperonen la funció, dotant-la d’un to festiu que dibuixa un somriure perenne que roman a les butaques des del primer al darrer minut.
Els vostres comentaris