Després de tanta controvèrsia, tant de debat, d’estires i arronses motivats per un panorama sectorial que fa més pena que gràcia, de crítiques i de protestes, de polèmiques lingüístiques, arguments culturals d’allò més contrastats o de reivindicacions de repertori, arribà a la fi Don Juan Tenorio al (i del) Principal. S’estrenà, i ara ja podem opinar de bon de veres. D’allò que passa a l’escenari. I el que passa, no fa llarg. Les expectatives no sé si eren altes o baixes, però eren moltes, i el resultat és fluixet. Irregular, si més no, perquè també té coses positives. Però el conjunt està descompensat, no funciona i la mitjana és magra.
Després d’un començament atrevit, amb voluntat innovadora, encara que indecís i una mica delirant – sobretot per l’innecessari bilingüisme, que al principi vaig pensar que era un recurs per diferenciar el personatge original de l’actor mallorquí que l’havia d’interpretar, però que no deu ser així, perquè després va i es canvien els idiomes-; després d’aquest desconcertant inici, dic, la cosa va anar agafant cos i assumint el classicisme d’una proposta respectuosa amb el text en vers. I en aquesta part central la balança no sap cap a on ha de tombar. L’escenografia, tot i que pretesament polivalent, és d’allò més pobre, i les transicions musicals per refer els decorats d’una escena a l’altre, amb formigueix de gent a contrallum acaronada per les melodies del piano, semblaven videoclips del Richard Clayderman d’un temps, amb embafadors clarobscurs de colors pastís. En canvi els actors atacaren els versos amb ganes i fluïdesa, evitant la cursileria i artificiositat que sovint implica la mala declamació poètica. I llevat d’alguna excepció puntual, ho feren amb una dicció i convicció més que acceptable. I notable fou també el duel d’espases, inesperadament àgil i ben coreografiat, enèrgic i creïble. Cosa poc freqüent en aquest tipus d’escenes. Tot semblava millorar, agafar embranzida. El ritme no era gens dolent, i la part de les apostes fanfarrones i el desafiament de gallets aixecà la funció com a digne entreteniment fonamentat en la solidesa del text. Però arribant al darrer terç les coses s’espatllen. És com si l’obra perdés el rumb i avances a la deriva fins a terrenys d’involuntària paròdia. Enric García és un bon actor, però ni Flotats podria salvar el personatge de l’escultor així com està plantejat. La seva escena és el principi del fi. El muntatge sembla perdre peu. Arriba l’hora dels fantasmes i es succeeixen moments inversemblants, acartronats i directament poc convincents. L’obra és converteix en una mena de mescla mal amassada d’un teatre més estantís que no clàssic i d’una pretesa sofisticació audiovisual (l’epíleg google earth és difícil de pair i d’entendre). I fins i tot Pedro Victory, que portava molt dignament el personatge seductor, descarat i cercabregues, arribat aquest punt mostra en canvi una impostada afectació en la pena i la ira, probablement per poder remuntar una posada en escena molt minsa i desmaiada que no li acompanya ni ajuda en l’evolució del personatge.
I pel que fa la bicefàlia del Tenorio, de la que tant s’ha parlat i que seria la proposta innovadora d’aquesta versió de Polanco, doncs només dir que a mi com a concepte no em molestaria, però penso que si es fa s’ha de fer per qualque cosa. S’ha de justificar aquesta duplicitat, que a estones sembla esquizoide, i crec que no ho fan. És un perquè sí, i això mai no és un motiu convincent. Però en tot cas, llevat d’algun moment en que provocava una certa sensació de reiteració o saturació d’escena, tampoc no és una cosa que molestàs en excés ni entorpís gaire la narració, tot i ser un efecte prescindible. I consti que Joan Bonet està força bé.
Els vostres comentaris