Distancia siete minutos

Partir d’unes expectatives determinades condiciona la valoració de qualsevol manifestació artística. Folie a deux, espectacle precedent a la trajectòria de Titzina, posa el llistó molt alt. Jo esperava l’excel·lència i Distancia siete minutos és ‘només’ una bona obra, recomanable.
Partint d’una metàfora sobre la incomunicació de l’home quan aquest ja pot connectar mons ultradiversos, planetes separats per l’abisme, i amb el rerefons de la justícia – com a contrapunt, contrastos intercalats – la història ens du a un drama íntim, freudià. Les paraules, les frases, es masteguen, també els conceptes – tal vegada massa -. Les preguntes incòmodes agafen volum a mesura que descobrim la tragèdia que amaga una relació difícil entre un pare i un fill. L’absència i el dolor cerquen una catarsi impossible. Les ferides mal curades queden exposades, marcades a la pell del personatge del jutge, quan es lleva les capes; intuïdes al cos malmès del progenitor imperfecte. El muntatge té profunditat, poètica, sensibilitat, i tot plegat es combina amb un humor quotidià, que neix de l’observació dels petits o grans conflictes que ens envolten: una casa amb termites (una altra metàfora), una discussió entre veïnats o un episodi de violència familiar. Em van sobrar elements, sobre tot al final, i subratllats, però vaig sortir del teatre més ple de teatre.