Un dels grans reptes de la dramatúrgia es trobar la millor manera de contar allò que es vol contar, i a Descripció d’un paisatge es conten moltes de coses. I no precisament lleugeres ni irrellevants. No era fàcil encabir tots els territoris visitats per aquest ambiciós text, que parla de l’ambició, de la passió, de la lleialtat i de la traïció; i flirteja amb una qüestió delicada, que costa de plantejar: les víctimes no sempre són del tot víctimes, i fins i tot als botxins poden trobar-se trets inesperats d’humanitat. Alerta! Ens movem damunt terreny inestable.
Benet i Jornet ho sabia fer. Acceptava els reptes i conreava el teatre compromès. I precisament recorre al teatre, al metateatre, per poder accedir i reunir un ventall tan ample de arguments i d’emocions. Un narrador d’allò més descriptiu, en funcions de mestre de cerimònies, ens guia per un relat que va i ve en el temps per explicar-nos una mena de “vodevil” cruel i tràgic, amb alguns trets fins i tot còmics, però emmarcat sense atenuants en un drama dinàstic, familiar i polític, i ubicat a un país islàmic sense nom com tants que hem conegut, però que ens recorda inevitablement al Xa de Pèrsia (Iran). I tot plegat converteix l’espectacle en un muntatge poc convencional, allà on se forada la quarta paret sense més explicacions, i mirant cap al passat i en clau aràbiga reconeixem emocions i motivacions universals i del tot contemporànies, que ben bé podrien formar part del sumari del telenotícies de demà. Cosa que inquieta, per no dir que acollona.
Això sí, res de tot això no funcionaria igual sense les convincents interpretacions de tot el repartiment, del que cal destacar a l’esmentat i adequadament excessiu conductor, Carles Martínez, i al dèspota Óscar Rabadan, que sap mantenir una mena d’equilibri entre el cinisme i una impostada redempció, que un només li aplaudeix perquè estem fent teatre.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris