Una mena de disbauxa filosòfica, un monòleg que s’obri pas -talment com en Joan Fullana fa entre els espectadors- enmig de reflexions surrealistes i d’altres plenes de lògica. I és que el personatge diserta sobre l’obsolescència programada o et recita la llista dels reis gods; canvia de tema de manera radical però ho fa de manera que et creguis que hi ha un enllaç, una transició, una línia contínua invisible, un fil; i per ventura hi és. Tal vegada el poder i el contrapoder, o millor, la vulnerabilitat dels éssers anònims davant aquells que veritablement manegen el món, o encara més enllà: som gregaris i beneits per naturalesa.
Per moments, Fullana em sembla com si Henry Chinaski haguès begut un litre de consciència i en acabar una migdiada amb ressaca s’aixeca decidit canviar el món, però en realitat se la bufa tot.
Per lo demés, un text apreciable (escrit per Joan Tomàs Martínez i el propi Fullana), una peça més que entretenguda, golfa, força eficaç i que aporta un parell mallorquí d’idees interessants que li cauen de la butxaca a un actor més interessant encara.
Els vostres comentaris