Sempre m’han atret les coordenades que fixen la tragicomèdia de Cyrano que va escriure Rostand- en la qual es basa el muntatge d’Oriol Broggi, a la vegada inspirat en el personatge real que va viure al segle XVII); l’exaltació de la paraula, de l’amor, o de l’amor a través de la paraula, la celebració de l’enginyi, però també l’elogi de la lleialtat, del coratge i de l’honor. Del clàssic – representat i versionat fins a dir basta, edulcorat i, en ocasions, destrossat, en teatre, dansa i cinema – es pot subratllar el drama èpic o la comicitat, carregar les tintes amb les floritures lingüístiques o mirar cap al nucli romàntic, o combinar aquestes idees-força, com ha fet Broggi. En aquest sentit, la primera part de la funció resulta eminentment lúdica i cerca la empatia amb un espectador més ‘hedonista’, tal vegada menys exigent, predisposat a la rialla; un teatre popular però d’essència il·lustrada que no molesta al que pugui cercar una major profunditat, tot i que en qualque moment abusa de la caricatura i de l’humor gruixat (el personatge de la dida, alguns ‘gags’ massa evidents…). En aquest registre bufonesc, destaca la capacitat de Pere Arquillué (mai falla), la seva habilitat per ficar-se en el Cyrano més clown, i sorprenen les impecables rèpliques de secundaris com Bernat Quintana, Isaac Morera i, en especial, un extraordinari Pau Vinyals.
Després de l’entreacte, la cosa es posa més seriosa i la gravetat esdevé una davallada del ritme, obligada, que ens prepara per a un desenllaç que mereix més pausa i reflexió, tot sense perdre de vista que estam davant un divertimento. Perquè aquest Cyrano és una obra agraïda, per un ventall de públic molt ampli que ahir gairebé va omplir l’Auditori de Manacor i que, a jutjar pels aplaudiments, va gaudir del text, les interpretacions i l’efectiva escenografia.
Els vostres comentaris