Entrar i sortir moltes vegades d’un escenari – fet amb bon gust, tot sigui dit – per ventura garanteix el ritme, però no l’efectivitat de la proposta.
Coses que feim per amor és un vodevil ‘pur’ que festeja amb astracanada, intensament còmic, amb uns personatges que volen ser complexos i amb uns actors que defensen dignament allò que tenen escrit, però amb una dramatúrgia inconsistent en molts de moments.
Estam davant una història – d’Alan Ayckbourn – de desig (amor jo no veig per cap banda), bogeria, necessitats, misèries humanes i ànimes malmenades. I tot plegat intenta sostenir-se sobre el recurs de l’excentricitat. Nikki (Agnès Llobet) és fràgil, vulnerable, i excèntrica; Amish (Pedro Mas, que a la tercera funció encara no tenia el text interioritzat) és egoista, inestable… i excèntric; Gilbert (Xim Vidal) és un psicòpata excèntric i Bàrbara (Lina Mira és dels quatre qui més bé es desenvolupa en aquests registres) és un ésser estrany, inclassificable; una dóna decidida, aparentment, reprimida i, obviament, excèntrica que experimenta una evolució massa abrupta. I entre tanta excentricitat, resulta que em perd els motius que guien els protagonistes, les raons que els condueixen a actuar com actuen. O tal vegada és que res d’això no importi perquè aquesta anormalitat psicològica ho justifica tot.
Comentari apart mereix el tractament que es fa de la violència, tant física com psicològica. Pot ser em vaig perdre determinades ‘subtileses’ del discurs de fons, però trob que, tot i ser una comèdia, aquests temes estan tractats de manera massa lleugera; no li vaig trobar la gràcia, en definitiva.
Els vostres comentaris