No és fàcil conviure a un pis pastera. Ni ser públic tampoc. Públic que fa de llogater de pis pastera, això sí. Un espectacle de nous llenguatges creatius (no escènics perquè tot passa a una casa, no a un escenari), que cerca el realisme directe i absolut per la via de la implicació, de l’experiència, de l’esforç. Jo concretament vaig haver d’inflar un matalàs d’aire per poder dormir a la meva habitació assignada, amb sis persones més, amb torns de bany i amb unes normes de convivència espartanes i, sí, autoritàries, perquè la precarietat porta a la restricció de llibertats. És dur, però és així. Almanco molt sovint. I així, en aquest context incòmode, diferent, angoixant, però interessant, discutim sobre la necessitat, sobre la (in)justícia, sobre la societat i els límits que té i/o que imposa, dels nous models relacionals, de cap a on anem… I tot i que resulta divertit a estones – per lo surrealista de la situació provocada-, el cert és que no té cap gràcia. No es riure el que vol l’espectacle, sino suggerir, estimular l’esperit crític, fins i tot la denúncia mitjançant l’evidència. Encara que aquesta sigui “bastant” fictícia. Si ens conformem amb la precarietat, amb les noves regles socials, amb els nous models sociològics, el futur és ben negre. Potser el que ens mostren, que és futurista, però per ventura no gaire fantasiós.
A l’espectacle li manca ritme, o més aviat fluïdesa, encara que cada funció dependrà absolutament de la interacció de l’espectador/llogater en qüestió. Però els objectius s’assoleixen sobradament, perquè incomoden prou i entretenen a la vegada, i així entre somriures fem una preocupada reflexió i s’enceten debats entre companys d’experiència, que potser mai no s’havien plantejat que avui, a Palma, hi ha gent que viu així, encara que sembli de pel·lícula només pensar-ho.
Els vostres comentaris