No és fàcil abordar els temes que tracta Clau Ububtu sense caure en pamfletarismes, obvietats o discursos de pretensiós transcendentalisme, però precisament per això és un repte i un atreviment necessari. Ho aconsegueixen amb aquest espectacle? Doncs només a mitges, però se’n surten prou bé. En primer lloc perquè les dues actrius estan fabuloses, i mantenen sempre dempeus la funció. I segon, perquè fan del problema la solució. Directes al gra. No dissimulen, i ens fiquen directament en una mena de míting, que inicialment i anecdòtica se’ns presenta com a reunió de veïnats, de la qual formem part, i cada actriu agafa l’ideari ideològics més arquetípic d’un podemita i un vox ultradretà en un duel dialèctic que ben bé pot contextualitzar-se a un col·loqui electoral o a la barra de un bar. I el defensen amb passió, fent de les seves soflames les armes d’una discussió que inesperadament les col·loca, i a nosaltres ens descol·loca, dins una mena de reality que capgira la proposta, el to i les formes de l’espectacle, i encara que no arribem mai a terrenys de gran originalitat argumental, el cert és que ens manté enganxats. Traspua una sensació combinada d’intriga i d’indignació que esdevé gairebé hipnòtica. També incòmoda. I així les coses, en acabar, un prefereix pair el que ha vist abans que no jutjar-lo en calent. Cosa que basta per perllongar el debat de camí a casa, i fa que encara que només sigui per això la obra ja tingui sentit i sigui bona de recomanar per sacsejar consciències endormiscades, gandules o confuses.
un lloc de cultura peculiar
Els vostres comentaris