un lloc de cultura peculiar

César debe morir

César debe morir

autor

«Ara que he descobert la cultura, aquesta cel·la s’ha convertit en una presó»

actor de pel·lícula condemnat a cadena perpètua

 

Aquesta pel.lícula és un atac en tota regla a la tendència dominant del cinema actual. Un cop executat per l’escamot del cinema adult, soldats sense fortuna ni futur. Així, enfront de l’actual cinema adolescent, que beu de les fonts dels videojocs, farcit de bandes sonores ensordidores i històries de zombies i vampirs, tenim una pel·lícula dirigida per dos germans de 81 i 83 anys. Una gran part del film rodat en blanc i negre, ritme lent i plànols funcionals i sostinguts. No hi trobarem cap efecte especial, cap esquitx de sang tacant el rostre del protagonista.

Els germans Taviani plantegen una batalla sense presoners.

 

Cesar debe morir és un dels esdeveniments cinematogràfics més interessants dels darrers anys. Els germans Taviani( La noche de san Lorenzo, Padre padrone, Allonsafan, Las afinidades electivas) han anat a una presó d’alta seguretat a Rebibbia(Roma) per filmar el casting, els assaigs i l’estrena de «Juli Cesar» d’en Shakespeare, interpretada per una grup de reclusos. Un experiment a on el cinema, el documental i el teatre es potencien mútuament.

 

Cal dir que a Palma s’ha estrenat doblada. No és qüestió de caure en la impostura elitista, sinó en destacar que és perd gran part de la riquesa de la pel·lícula, ja que els reclusos són de Nàpols, Catania, Bari, Roma, accents molt diferents, matisos que creixen en importància quan es recita a Shakespeare. Una pena, un error.

 

El fet de que reclusos condemnats a cadena perpètua o a trenta anys de presó, el fet, que no podem oblidar durant tot el film, de que persones que han matat, destrossat famílies i comunitats, interpretin Juli Cesar provoca un efecte desconcertant, entre el desassossec i la versemblança. Les disquisicions sobre l’ambició, la traïció de l’amistat, la lluita contra la tirania o l’honor per boca de aquests fa que el text cobri una nova dimensió. L’entorn( el pati de la presó, les cel·les, els passadissos) i els «figurants» generen un text nou, actual, brut, sense concessions.

 

Els directors ens mostren part de la vida privada dels actors, les seves angoixes, l’asfixia implacable de la presó. Finalitzat l’assaig torna la seva vida; la cel·la, la vida? Aquí la ficció no ens consola, així les interpretacions tenen un punt de dolor, de doble lectura, de ferida oberta que trasbalsa a

l’espectador.

Manckiewiz té companyia, el seu Juli Cesar és l’altra cara de la moneda de Cesar debe morir, les dues al meu parer a la mateixa alçada. Honor, honor a aquesta emboscada al cinema de fons d’inversions i efectes especials.

 

 

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR