Text de Laura Gost
El curt Chat vol dir moix de Jaume Carrió es va estrenar als Ocimax el passat mes de maig, i la coautora del guió i coprotagonista, Laura Gost, ens parla d’ell en primera persona.
Damunt de la taula, un acurat disseny d’Ángel Luque presideix la portada del dossier; en passar a les pàgines interiors, les motivacions del director i unes resumides biofilmografies de l’equip tècnic i artístic precedeixen un storyboard pulcre, de línies color turquesa, que es decanta per uns dibuixos orgànics en els quals s’hi identifiquen dos personatges que casualment, curiosament, o molt molt intencionadament semblen retrats (fidels) dels actors Xim Vidal i Margalida Grimalt.
Molts mesos més tard, quan el guió en el qual jo accediré a treballar estigui llest; quan la nostra lliure inspiració del relat original de Pere Palou en el qual es basa el curtmetratge ens hagi duit a canviar noms, localitzacions, subtrames, paraules, i a inventar fins i tot un nou personatge; quan la feina extraordinària d’un equip de persones i professionals no menys extraordinari hagi superat qualsevol expectativa; llavors, és a dir, després que tres-centes persones hagin assistit a una gran estrena als cinemes Ocimax; després que ens hagin prestat atenció als mitjans de comunicació (va per tu, Jennifer Munar!) i després que ens hagin seleccionat al Festival Internacional de Cinema en Català Fic-Cat de Tarragona; en Jaume Carrió, el director, vaja, dirà als estudis d’IB3 Ràdio i als d’Ona Mediterrània que des del primer moment va pensar en Xim Vidal i Margalida Grimalt per protagonitzar la pel·lícula, i que mai s’havia plantejat altres noms que no fossin aquests. Volia confirmar que sí, que és cert.
Chat vol dir moix, repeteixo en veu baixa per a mi mateixa, amb el dossier a la mà i amb en Jaume mirant-me, mentre m’enorgulleixo interiorment de les classes de francès a les quals vaig assistir d’adolescent, les mateixes que m’han permès saber que, efectivament, chat vol dir moix, abans fins i tot que el difícilment repetible títol del curtmetratge m’ho fés saber (Bien fait pour moi!). En Jaume em reconeix que no sap francès, però si la cosa va de moixos no hi ha barreres idiomàtiques que valguin.
És difícil no repetir aquí situacions, converses, sensacions i pensaments sobre els quals ja s’ha parlat en altres mitjans, durant la promoció de la pel·lícula. I en realitat, les reflexions més interessants que es poden aportar sobre el curtmetratge corresponen a les del seu autor, el nom del qual (evocant el títol d’una biografia de Frank Capra que vaig llegir fa uns anys) m’agradaria que un dia pogués arribar a aparèixer davant del títol d’una nova pel·lícula. Però com que l’article me l’han encarregat a mi, i el meu àmbit és el de les paraules, intentaré estar a l’alçada del que Chat vol dir moix ha suposat per a mi, a títol personal.
He de reconèixer que em sembla molt emocionant la màgia, la connexió especial i la creació de sinèrgies que tenen lloc durant el treball conjunt que es comença a realitzar ja des de les fases prèvies al rodatge d’una pel·lícula. Acostumada a la intimitat, la llibertat i la solitud que defineixen l’acte creatiu de qui s’asseu a escriure, no deixa de fascinar-me el fet de ser partícip d’una unió tan diversa de talents, esforços i personalitats que, al final, conflueixen en un resultat que satisfà cadascun dels participants del projecte individualment, però també com a col·lectivitat: el film, ben acabat, justifica la seva labor com a grup que temporalment s’ha entregat a una meta compartida. Tot plegat suposa, des del meu punt de vista, una acció preciosa; difícil, però estimulant; sacrificada, però enriquidora; valenta i definitivament incomparable a res més.
És un privilegi que les persones que han treballat a Chat vol dir moix decidissin cedir una part del seu temps i de la seva activitat mental, física i creativa amb vistes a treure endavant un projecte que, a diferència del que passa amb l’autor de llibres, el director mai no hauria pogut treure endavant tot sol. És un honor, a més, haver-hi format part com a guionista i, circumstancialment, haver-m’hi estrenat fins i tot com a actriu secundària.
***
Amb el dossier a la mà, seduïda pel moix (que vol dir chat) pixel·lat de la portada, atreta per les suggeridores vinyetes de tons turquesa, i amb un recull de post-it del director plens d’imatges visuals i d’idees abstractes que requereixen la concreció d’un guió escrit que els doni forma, jo, convidada a assumir aquesta darrera tasca, només sé dir, només vaig saber dir: M’hi apunt.
Els vostres comentaris