El ‘Cabaret íntim’ hauria de perpetuar-se. Només es necessitaria una sala adequada y un programador que apostàs per una proposta valenta, provocadora (no entenc el teatre d’una altra manera), distinta i amb capacitat per reinventar-se cada funció; perquè mai no s’esgoten les mentides que esdevenen secrets, ni els secrets que precisen de ser revelats. Perquè allò que guardam normalment supera el que mostram. En un món ideal, aquest espectacle hauria d’estar l’abast dels espectadors de bon gust cada cap de setmana, innovant, innovant-se, i només morir quan els seus artífexs decideixen que és hora de deixar de llevar-se capes.
La fórmula, que acumula desenes i desenes d’anys, adoptà la seva versió local a Montuïri, al gener del 2014. Mesos després es va actualitzar, va canviar part de la seva pell, però mantenint l’essència. Aquest ‘Cabaret encara més íntim’ segons Corcada Teatre, o Cabaret 2.0 (per allò de fer-me el modern que mai no seré), l’he vist a la clastra de la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem -un espai que aprofiten al màxim-, i és tan màgic com l’anterior, tan eclèctic i tant colpidor. Més cinematogràfic -hi ha referències musicals (a la banda sonora de la genial i vampírica ‘Only lovers left alone’, de Jim Jarmush) i dramatúrgiques, a Woody Allen o Chaplin, per exemple-, per ventura una mica més sentimental… i com l’anterior, una part del seu efectisme descansa sobre l’atreviment d’un públic que anònimament escriu les seves intimitats en el revers de la seva entrada.
Corr el vi entre les files d’espectadors, Pedro Orell fa de mestre de cerimònies, extravagant i enèrgic; Joan Tomàs Martínez és el barman i canta; els cambrers-actors (Mercè Sancho de la Jordana i Albert Mèlich, deliciosament tenebrosos) et conten a cau d’orella a quin s’han follat darrerament, i les confessions i els números musicals es van alternant, fora frisar, però sense pausa. Joan Fullana, tal vegada el més camaleònic, t’explica, per exemple, perquè és un moix (i el cabró ens posa el mirall davant els morros a la resta de felins del pati de butaques), Rosa Serra conta, canta i toca la bateria i tot ho fa perfecte, Maria Bauçà exhibeix la seva veu portentosa, Esther López regna cada volta que apareix i Gori Matas no atura de tocar el piano, interpretant una miscel·lània que va del Rascayú de Bonet de San Pedro a Boris Vian, passant per la Dietrich, Raffaela Carrá, The Cure, Nick Cave o Jefferson Airplaine.
Se m’ocorren poques maneres més estimulants d’invertir dues hores quan el vespre cau sobre les nostres consciències. The show must go on.
Els vostres comentaris