No acabo de trobar resposta a un parell de qüestions que em preocupen com a espectador. Quin interès pot tenir recuperar un text com ara Ca Nostra a un teatre com el Principal que se suposa la referència del teatre – públic – a Mallorca? Una altra cosa seria que ho fes una associació per a les festes patronals. Es teatre popular costumista (i molt estantís vist o llegit avui) sense cap altra valor que la tradició populista i l’entreteniment lleuger. Dit sigui amb tot el respecte. Però sense cap mena de valor literari teatral. I molt manco des d’una perspectiva contemporània. Per això, que ho facin sí, però com a proposta professional del Principal no ho entenc de cap manera. Més enllà dels magres resultats, que això és un altre tema.
També és una incògnita saber quin interès – més enllà de tractar-se d’una feina remunerada, i per tant molt legítima- pot tenir Carles Canut en venir a Mallorca a dirigir aquest muntatge? Atès el resultat, suposo que molt poc. Però encara es més sorprenent el fet que l’hagin triat a ell. Escollir un català, que viu i treballa a Catalunya sense cap mena d’arrel professional (personal?) amb la cultura illenca, i que es convidat a dirigir una comèdia costumista sobre la idiosincràsia mallorquina poblada de tots els estereotips insulars possibles i en clau caricaturesca (potser això darrer potenciat més a l’escenari que no al text), és com a mínim una decisió curiosa per part dels responsables de la producció. I consti que no dubto de les capacitats de Canut, al que admiro profundament com actor des de fa molts d’anys.
Però tot això cauria a un segon pla si el resultat hagués estat un altre. El que passa és que la funció es pura inèrcia mecànica sustentada en un text que no ha superat el pas del temps i no ha rebut ni una mínima capeta de pintura actualitzadora. Un decorat de pretès minimalisme estètic que sembla de casa de pepes, actors en pilot automàtic i declamant sense gaire convicció i una artificiositat generalitzada que feia que el conjunt semblés un passi d’assaig de les primeres setmanes de feina. I això resulta intolerable ateses les circumstàncies. Per molt que un públic complaent s’esforcés en riure. Què hem de fer, si en Xesc Forteza ja no hi és?
Només m’agradà Aina Segura. Ella sí estava còmoda. I graciosa.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris