Hi ha una frase feta en castellà que definiria molt bé aquesta atrevida comèdia de Jordi Galceran, produïda per La Villaroel i executada per la gent de Flyhard: “Un vodevil de armas tomar”. Un joc de paraules que ens ve al pèl per resumir genèricament una proposta delirant – més polissona que no arriscada, perquè tampoc no pretén ser gaire seriosa, ni militant, ni reivindicativa en cap moment-, en la qual es tracta el controvertit tema del final d’ETA i la deposició de les armes per part de la banda terrorista en un to humorístic i més aviat paròdic. De fet, per inofensiva que sigui – que ho és-, no crec que els seus responsables tinguin pebrots d’estrenar-la al País Basc.
I la veritat és que l’obra funciona com a comèdia d’entreteniment intranscendent, però per ventura, ateses les delicades pretensions argumentals, se li hauria de demanar algun compromís reflexiu o de denuncia afegit, i no tan sols diversió d’inspiració televisiva pròpia de sit-com. Encara que sigui eficaç, que sens dubte ho és bastant.
Jordi Casanovas, cap visible en la direcció i la dramatúrgia de la prolífica companyia catalana, present a tres muntatges enguany a Manacor, opta per la broma, l’histrionisme i fins i tot la caricatura, portant així la funció a un terreny més allunyat encara de la realitat; potser per evitar problemes de caire ideològic o socio-polític amb segons quins sectors més sensibilitzats o susceptibles del públic. Però tot i així cal dir que frivolitzar amb aquest tema és, com a mínim, una ocurrència agosarada.
Encara que potser estem pensant massa. Tal vegada Galceran només volia fer humor negre. Tocar allò intocable per fer riure des de la incomoditat d’allò prohibit. Sense plantejar tesis ni teories, sense esperonar ningú ni denunciar res. Sense provocar. Riure sense complexos i poca cosa més. El que passa és que li va sortir millor a “El mètode Gronholm”, perquè la fórmula era la mateixa, però tot plegat tenia més suc. No renunciava ni al entreteniment còmic ni a la denuncia de les pràctiques abusives de les grans multinacionals i els seus humiliants processos competitius de selecció, la qual cosa la convertia en una comèdia social molt més càustica i incisiva que no “Burundanga”, que més enllà de les premisses inicials mai no arriba a aprofundir amb veritable vocació crítica.
Això no lleva, per descomptat, que el desbarat resulti simpàtic i que la rialla esclati amb freqüència a la platea de tan absurdes situacions que es plantegen; que els actors compleixin amb pallassa eficàcia, i que el ritme sigui tan lleuger com ho és en realitat el divertiment proposat.
Comentario