Els ídols de la societat actual, postmoderna, tecnològica, líquida… no són filòsofs, científiques, metges, erudites escriptores. Els ídols d’avui són imbècils que acumulen seguidors en Instagram, es passegen pels platós de programes amb guions fútils i omplen estadis. La gent escolta la música que scolta i, clar, després vota allò que vota. Són aquestes algunes de les idees-força d’un muntatge que fa servir la intriga i l’humor per retratar l’estupidesa de l’ésser humà i també una mena d’antiestupidessa que acaba sent estúpida, estèril i contraproduent com a mínim.
Arrenca l’obra amb un segrest inversemblant i, a través de la caricatura i la dialèctica, i la violència i la tendresa també , ens du a l’apoteosi de la tragèdia i les ensenyances morals. Enmig, un efectiu joc de miralls (alerta en sentir-te reflectit en el ‘dolent’ –jo m’hi vaig identificar-) i una evolució més o menys lògica dels personatges amb la palanca de la controvèrsia. Miralles es mou bé en el histrionisme, interpretant amb eficàcia el paper d’estrella caiguda. Vadell i Bisquerra ho tenen tot per brodar-ho però tal vegada necessiten creure’s una mica més els seus texts, més que defensables per una altra banda.
Els vostres comentaris