Bluf

Què millor que riure per protestar, per ser crítics, per denunciar allò que no ens agrada, que no funciona, que està malament. Les rialles són tan eficaces per fer-ho com el drama i l’amargor. Si no més. I així ho demostra la gent de La Calòrica amb Bluf. Una peça còmica, sí, que oscil·la entre la caricatura i l’absurd (un personatge és una abella, no dic més), entre l’acudit cabareter i el sarcasme, però que no vol ser únicament bufona, ni una simpàtica crònica social amb pinzellades de realisme reivindicatiu, sinó un lúcid retrat del desencís i el caos, de l’erm panorama social que vivim. Un mosaic escènic estructurat en gags d’inspiració televisiva – amb Cracòvia al cap, possiblement-, i amb tanta mala llet i incisiva capacitat analítica com tenien els dibuixants de premsa d’un temps – l’escenografia és gairebé una vinyeta-, inconformistes franctiradors de la veritat social, que demostraven amb escreix  i compromesa convicció que l’humor pot ser també una cosa molt seriosa.

Bluf és una mena de delirant versió teatral de les Vides encreuades (Short cuts) de Robert Altman passades pel sedàs d’una improbable reescriptura feta entre Ken Loach i John Waters.  Personatges estrambòtics , estereotips passats de rosca, escenes almodovaritzades (torrencials Esther Lòpez i Júlia Truyol), situacions de surrealisme histriònic i formes clownesques; tot ben allunyat de la percepció realista del món, per abordar coses tan properes com la precarietat laboral, els acomiadaments improcedents, les insuficiència de les pensions, la inadaptació,  l’habitatge digne, el drama de l’atur, les oportunitats perdudes, els somnis inabastables… Les qüestions que ens preocupen  avui, demà i sempre, en poques paraules, exposades amb una lucidesa tan rotunda que no acaba amb una acusació cap als poders fàctics, ni els polítics ni la globalització, sinó amb un esfereïdor mea culpa. Una reflexió en forma de pregunta que cadascú de nosaltres ens veiem obligats a fer en arribar el final de l’espectacle: I tu que vols per ser feliç? És aquí que se’ns congela la rialla, i l’alè.