Blancanieves y la leyenda del cazador

Després de la decebedora versió caricaturesca i doiuda que del conte dels germans Grimm feren fa uns mesos Tarsem i Julia Roberts –encara que ella era el millor amb diferència-, no era difícil que aquesta nova adaptació ens caigués em gràcia, tot i que no són comparables ni en les formes ni en les intencions. No se semblen en res, però val a dir que tampoc no se semblen al conte original, que és poc més que una excusa comercial i en cap dels dos casos una base sòlida sobre la qual construir.

Així, deixant de banda la paròdia infantilitzada en que la madrastra es una histèrica i capritxosa narcisista envoltada de bufons, la proposta encapçalada per Charlize Theron converteix la història en un film de terror bèl·lic, més inquietant que no paorós, sinistre però mai no gore ni cruel, fosc i glamourós a la vegada, la qual cosa no és fàcil d’assolir  i es converteix en el principal punt d’interès de la pel·lícula, que no és rodona però sí un convincent, intens i àgil entreteniment d’aventures fantàstiques. Que no és poc.

És difícil ser crític amb una pel·lícula quan t’ha fet passar una bona estona, i més si els seus defectes s’han convertit en part essencial del seu atractiu. No és bona, però què hi farem! Així, es absurd que la Madrastra sigui infinitament més carismàtica i bella que Blancaneus – insulsa Kristen “Crepuscle” Steward-, perquè llavors el pobre mirall màgic no diu més que dois que no es creu ni ell. La dona més guapa del regne és i serà per sempre més Charlize Theron, per dolenta que sigui. No és una qüestió de gusts o de criteris. És així. El bany de llet de la reina romandrà a la nostra memòria molt de temps, i en canvi és difícil recordar si la princesa destronada porta el cabell a lloure o recollit el dia de la coronació. Jo no ho sé, ni m’interessa. Com a tothom, penso.

Però bé, parlem del conjunt, que com ja he dit perverteix el conte de dalt a baix. Els elements hi són, però tots tergiversats o directament reinterpretats. Només us diré que els nanets són vuit. Per què? Ah! I el príncep blau (Sam Clafin) no ho té massa clar, perquè al llenyataire deixa’l córrer. Un masclot de cabells rossos descambuixats, una mica gat i brut, però tan imponent que a la vida real és “Mister Pataki” i a unes altres fantasies, el déu “Thor”; i que es perfila com el preferit de la càndida Blancaneus, que tot i així en accedir al tro reparteix miradetes a esquerra i dreta insinuant un més que suggeridor ménage à trois per a la imminent seqüela. Mare meva si Walt Disney aixequés el cap!

Però la veritat és que res de tot això no importa gaire. El ritme és trepidant i contundent. Les càrregues de cavalleria inicials, embolcallades en boirosa màgia negra, són formidables. Visualment tot el film ho és. I d’això és tracta. Amb una miqueta de Dorian Gray per aquí, de Harry Potter i la princesa promesa per allà, i amb la reina Theron al bell mig de la pantalla perquè s’esvaeixi la resta del món, i fer que dues hores insignificants siguin un passatemps més que digne. Confeccionant per un debutant, Rupert Sanders, amb més i millor ofici que molts dels seus experimentats col·legues comercials.