Vagi per endavant que Barcelona, una nit d’estiu és una cinta amb molt bones intencions, simpàtica si voleu, però irregular, com gairebé totes les pel·lícules-puzzle, aquelles formades per històries diferents que conflueixen, o no. En aquest cas estam davant sis relats. Tots estan ambientats a la capital catalana i tots transcorren durant la nit del 18 d’Agost de 2013 – una data assenyalada en vermell al calendari dels romàntics perquè era el dia en què el cometa ‘Rose’ va creuar el cel de la ciutat-. En totes les peces, l’amor i el desamor, i jo diria que l’amistat, actuen com a motors.
La introducció del film – animació inclosa-, on el director, Dani de la Orden, conta com es va gestar – d’on ve la idea, les dificultats per treure el projecte, la implicació ‘salvadora’ d’El Terrat…- resulta original i molt reveladora de com s’aconsegueix fer un llarg actualment. A partir d’aquí, les històries es desenvolupen intercalant-se, la qual cosa evita patir massa l’avorriment que despren qualque capítol. La dels futbolistes gais (Álex Monner i Luis Fernández), que per ventura mereix una peli sencera, comença bé però acaba recorrent als tòpics i el darrer tram es fa llarg. La que ens conta la retrobada de Roser – aquí es juga de manera pueril amb el nom del cometa – amb el seu ex, mentre el seu actual al·lot n’és testimoni, fa aigua per tots els costats; les situacions resultes forçades, inversemblants, tant com les confessions de la jove sobre la seva vida actual, tant com aquesta mena de ‘viatge’ nostàlgic a una gelateria que no saben trobar (metàfora?). Una inversemblança també atribuïble a pràcticament tot el que li ocorre a la parella d`’embarassats’; aquí no funcionen ni els moments dramàtics ni els còmics. De la dels amics que intenten lligar amb la mateixa noia hi puc destacar Cristian Valencia fent de ‘machito xarnego’ i qualque acudit, però el conjunt el vaig trobar massa bàsic. A la del nin (Francesc Colomer, de Pa negre) davant el seu primer amor li falta ritme i contingut – és massa fada – tot i que Claudia Vega (la nina-robot d’Eva) està impecable. És cert que cadascuna té moments aprofitables, però l’única ben contada del principi al final és la del sopar dels amics de tota la vida, precisament la que va fer arrencar el llarg, a partir de la cançó ‘Jo mai, mai’ de Joan Dausà (que també protagonitza la peça) i els Tipus d’Interès. Aquí si què es percep elegància, pols narratiu, cinema de debó… i tot acompanyat de les bones interpretacions de Jan Cornet, Sara Espigul o el propi Dausà.
Els vostres comentaris