Viu entre Barcelona i Mallorca, però es reclou cada estiu a un racó privilegiat de l’illa, Estellencs, on es purifica i carrega piles per afrontar una nova temporada. Assun Planas compagina teatre, cinema, televisió i docència; es buida, però es torna a omplir per oferir-se a un públic que valora la trajectòria i experiència d’una de les nostres actrius més exportada i exportable.
–Darrerament has aparegut a pel·lícules com Katmandú i The Pelayos, d’Icíar Bollaín i d’Eduard Cortés repectivament, dos directors de prestigi. Com arribes a aquestes produccions?
A n’Icíar la conec de fa temps. Coincidírem a la presentació d’un llibre on també hi era Fernando León de Aranoa i ens varen caure molt bé. De fet, vaig fer el càsting per a Flores de otro mundo. Per Katmandú, va demanar per jo a Eva Leira i Yolanda Serrano (directores de càsting), que justament m’havien telefonat per a una sèrie. En principi havia fer de comare, però finalment va decidir donar-me el paper de monja.
-Més monges…
Si, és un personatge que m’ha donat molt de menjar però ja n’estic un poc farta. De fet, fa poc em telefonaren per fer de monja a Cuéntame i vaig dir que no.
-Un rodatge fàcil perquè t’entens bé amb ella…
Jo, a Barcelona, vaig fer molt bona feina amb ella, però el rodatge al Nepal es veu que va ser difícil per qüestions culturals. De fet, en acabar la darrera escena tot l’equip es va posar a plorar. Personalment estic contenta, la meva és una escena guapa.
-I amb n’Eduard Cortés?
Ell sempre que ha pogut ha comptat amb jo i a jo m’agraden molt les seves pel·lícules. En aquell rodatge m’ho vaig passar molt bé, amb marit i fills il·lustres i molt guapos com ara Lluis Homar, Daniel Brühl, Miguel Ángel Silvestre… (riu)
-Cerques fer cinema o t’arriben les oportunitats i tu simplement acceptes?
M’arriben per diferents fonts.
-Però no és el que més t’interessa…
Si, a mi m’encanta el cinema, però sempre m’he postulat més com actriu de teatre… (pensa), no sé perquè.
-Els darrers dos anys han estat cinematogràfics per a tu, però sobre tot molt televisius…
Si, després de dos anys de Mossèn Capellà (a IB3), necessitava recuperar-me. La tele et desposseeix molt; en canvi per jo el teatre és molt sanador. Jo puc fer teatre durant molt de temps sense haver de carregar piles, me les carrega el públic. I per això vaig encetar el projecte de La dóna que mirava la tele, un text de Dolors Miquel.
-I també fas classes a l’Institut del Teatre…
Si, no ho feia des de 2008. També desgasta, però m’agrada. I la veritat, començ a tenir cap de directora, o sigui que em va bé aquesta vessant de docent.
-Què implica que comencis a tenir més cap de directora?
Bé, que tenc la maleta més plena d’eines; que molt sovint em puc fins i tot avançar al que vol dir o fer el director.
-O sigui que et veurem dirigir?
Home, ja he fet qualque cosa de dramatúrgia i les classes a l’Institut del Teatre tenen molt de direcció. La veritat és que m’encanta. Tot i que una cosa no lleva l’altra, puc dirigir en un futur i continuar actuant. També seria una llàstima que ara que ja tenc un bagatge no l’aprofitàs. Aquí son molt masclistes en aquest sentit. A França o Anglaterra és igual si surts a l’escenari amb arrugues, però aquí tenen un actor de 50 anys i li posen una de 30. A la televisió totes les protagonistes són de 20 o 30. A les ficcions d’aquest país hi ha homes de la meva edat molt realitzats, en canvi les dones estan amargades i jo vull fer de dona de la meva edat contenta i atractiva.
-En vista a la temporada que ve, t’espera Barcelona… més teatre?
Si, he de fer un muntatge escrit pel director de cinema Julio Wallovits i dirigit per l’actor Eduard Fernández, un text molt bo que em fa moltes ganes interpretar.
– I tu que et mous entre Catalunya i les Illes, la situació de la cultura és la mateixa? S’està tractant de la mateixa manera el teatre allà i aquí?
Si, no hi ha massa diferències. Per ventura a Barcelona ho disfressen una mica més però el panorama és ferotge. Només interessen les produccions més comercials, els musicals que saben que ompliran.
Comentario