Alma i Elisabeth

Vagi per davant que s’agraeixen els acostaments als grans del segle XX i que tant de bo Ingmar Bergman fos més transitat, més interpretat o, simplement, més copiat; i per què no Strindberg – practicament inèdit per aquí – ? o Weiss o Genet o Shaw…

Alma i Elisabeth és un tros de la vida de dues dones – una actriu bloquejada i la infermera que la cuida – que Bergman va plasmar amb mestratge a la pel·lícula Persona. Un retrat psicològic acurat, intens, i que arribava a l’ànima d’uns éssers perduts, desorientats, cadascú a la seva manera. La força del film resideix com es narra la relació de les dues protagonistes, com s’expressa – amb subtilesa o passió, segons convengui – la seva angoixa vital i, per suposat, amb la feina interpretativa de Bibi Andersson i Liv Ullmann.

Deixant de banda si s’ha comprimit bé o no el material de base, al muntatge dirigit per Magda Puyo – de qui la setmana passada ja varen veure Cosmètica de l’enemic – es reflecteix bé el progrés bé l’esmentada relació – professional, simbiòtica, obsessiva… -, però no la confusió i el dolor que senten per separat, els motius que les han duit a l’estat anímic i mental que experimenten. D’altra banda, Marta Marco convenç en els primers registres, però no assoleix la presència que el seu personatge precisa en els pasatges més dramàtics; en la rèplica, Mònica López – amb el paper probablement més complicat – no acaba de transmetre les sensacions que Elisabeth que ha de generar, tal vegada perquè el catàleg gestual que fa servir s’esgota massa aviat.

Hi ha moments que colpejen, amb una narració i una atmosfera van de la mà, però l’eficàcia del text, per ritme i per interpretació, és tan irregular que hom surt de la funció amb la sensació d’haver assistit a una ocasió perduda… i enyorant la pel·lícula.