Amb un text com el de Kathrine Kressmann i dos actors tan grans, tot sembla fàcil, encara i que només estigui a l’abast de molt pocs transmetre emocions tan intenses i convincents.
Ja des del peculiar i poc ortodox començament, que res no té a veure amb la funció, el bis a bis d’Homar i Fernández amb el públic ens augura una magnifica sessió teatral. Destil·len carisma i ofici, fan que tot sigui natural i espontani. És com si fer el que fan fos senzill. I no ho és. És meravellós, però gens senzill.
A partir d’aquí, teatre pur. Una successió de monòlegs epistolars que, per al·lusions, esdevenen diàlegs sentimentals amb l’espectador com a testimoni. De l’amistat a la inquietud, a la sospita i al drama fins arribar a l’odi i la venjança. Demolidor, poètic, emotiu, cruel i aterrador. Sensacions dosificades amb precisió quirúrgica que et traslladen a un món i una època de malson –l’Alemanya nazi-, i transmeses amb la mestria de dos actors que desapareixen en la pell dels personatges, tot i que uns minuts abans ens havien convidat a galetetes i ens havien fet bromes de mòbils i caramels. Què grans!
Javier Matesanz
A mi em va agradar moltíssim! I la crítica d’en J.Matesanz reprodueix, talment, el pensament i les sensacions que vaig tenir.
A mi me gusta mas Mado Pereta.