A los prudentes:
Nieva sobre el maquis, perpetuamente nos cazan. Vosotros cuya casa no llora, con el amor aplastado por la avaricia, en la sucesión de las jornadas cálidas: La lumbre que os calienta no es sino una enfermera. Vuestro cáncer ha hablado. El país natal ya no tiene poderes.
René Char
En aquest llibre Juan Madrid tornar a fer una obra dura, molt treballada, intensa i amb la seva habitual habilitat per construir bastides narratives complexes sense voler demostrar el magnífic escriptor que és. No hi ha sobreactuació. Juan Madrid és un autor que als seus llibres es posa al servei d’allò que vol contar i no a l’inrevés.
Adiós princesa conta la història de la mort d’una periodista d’èxit que potser tingués un «affaire» al hereu de la Corona. A partir d’aquesta premissa tan agosarada Madrid torna a fer retrats versemblants, disseccions que supuren una veritat davant la que baixem els ulls.
Juan Madrid és un obrer de la literatura, ha escrit més de 40 obres entre novel.les, contes i assaigs. L’autor va ser periodista de successos durant molts d’anys a Triunfo o Diario 16. Va recórrer comissaries, carrers banyats i matinades empapades d’alcohol colze amb colze amb polícies i el lumpen d’un Madrid a les acaballes del franquisme. Això es traspua amb generositat a les seves pàgines.
Adios Princesa pertany a la serie de nove.les negres protagonitzades per Toni Romano. L’heroi que està a camí entre Chandler i pio Baroja, el vàrem conèixer com a inspector de la pretesa policia democràtica als primers vuitanta i en Adiós princesa el retrobam trenta anys desprès envellit, involuntàriament lúcid, perseguint morosos. Romano, l’aliàs d’Antonio Carpintero, ens guia per un paisatge entre olor a lleixiu i Chanel nº5, desvetllant, una novel.la més, la mentida de la modernització de la democràcia espanyola. L’escenari és Madrid, el Madrid B fosc que no surt a les guies turístiques. Bars encatifats de tovallons de paper, grassa de suor d’un vespre rera l’altre, atmòsferes àcides de yonkies i «sirleros» decidits a sobreviure vint-i-quatre hores més a uns carrers violents farcits de gestos amenaçadors i solidaritats insòlites.
Juan Madrid té una proposta molt clara de mirada al món. És novel·la social situada arran de terra, mirant amb respecte als que no surten a les obres literàries; xòfers, prostitutes, loters, quiosquers, cambrers. L’autor fixa la mirada en el clavegueram de la ciutat, ens diu que hi ha circuits molt ben engrassats que uneixen la casa ocupada a on els yonkies es deixen morir entre la seva merda i els vestidors kilometrics de la Moraleja. Novel.la negra com a radiografia de les relacions de dominació. D’aquesta manera totes les novel.les de Madrid estan encaixades en la realitat, Marbella, Expo 92, l’especulació immobiliària. Qui vulgui conèixer l’Espanya postfranquista ha de llegir Juan Madrid,» Dias contados» és el referent més clar.
L’estil és assaborir la paraula versemblança, a Adiós Princesa hi ha paelles d’un diumenge a les tres de la tarde, Ducados al matí, gin tònics sense sofisticació a qualsevol hora. Pistoles reals i informes policials realisticament corruptes. Això és l’estil Juan Madrid, un artesà que vol narrar històries, que rebutja el solipsisme i la psicologia interior com a vehicle de lluïment del molt que sap l’autor. Però això no significa que les narracions siguin simples. No. les estructures narratives dels seus llibres es caracteritzen per la llibertat en l’ús de diferents instruments. Sempre al servei del que es narrat i per a què es narrat. A adiós Princesa les diferents perspectives i les diferents veus ajuden a construir un relat democràtic, ambigu però suficient per a que el lector decideixi. Múltiples lectures que enriqueixen al lector i li mostren respecte. Creiem que l’autor vol ocultar el seu patrimoni intel·lectual sense deixar d’utilitzar-ho. Així Issac Babel es passeja a Malasaña i no passa res. A més aquesta intel·lectualitat pot ser un encert literari, com l’alter ego de Juan Madrid, Delforo, constituint un bon exemple de metaliteratura.
Les novel·les negres de l’autor són un moment de feliç trobada entre la novel.la noir nord-americana i el seu arrelament a la realitat històrica d’Espanya, és a dir, la tradició picaresca, Pio Baroja o Galdós. Això explica en part el ventall de secundaris tan ben dibuixats, amb tanta vida, transitant pel carrers de Madrid. Això explica un Toni Romano que de fracàs en fracàs en tot ens transporta a un personatge honest, valent i amb un destí humà, és a dir defectuós i frustrant. Un Antonio Carpintero que actua, que coneix els límits de l’amor, el camins sense retorn de perdre la dignitat quan un s’agenolla davant el poder.
Adiós Princesa, és a més d’un molt bon llibre, el pretext per reivindicar l’obra d’un autor capital. Defensem als narradors que volen fascinar als lectors i que a la vegada volen explicar el seu punt de vista sobre el que els envolta.
Els vostres comentaris