un lloc de cultura peculiar

Acorar

Acorar

autor
usuaris

No coneixia  el significat del terme, del verb “Acorar”. Però si com jo el desconeixen i ho volen saber no el cerquin al viquipèdia; millor que vagin a veure l’obra i entendran perquè ho dic, a part d’aprendre i gaudir com al manco jo poques vegades ho he fet en les darreres temporades. Que Gomila és un magnífic actor hores d’ara ja ho sabem tots. El que ha quedat palès amb aquest monòleg és que també és un gran autor. Un notable dramaturg. A més, i per afegit, de ser també el millor pagès que he vist mai a sobre d’un escenari. L’autenticitat del(s) personatge(s) que ens regala frega la realitat. És un treball gairebé documental. Un retrat tan fidedigne com emotiu i divertit d’un episodi tan “nostro” com ara les matances, que li serveix de context per repassar, definir, admirar i reivindicar l’essència de la societat mallorquina més genuïna. La de poble. L’ancestral. La de sempre. I és que “Acorar” és un exercici de profunda “mallorquinitat” fet amb el cor. Un homenatge. Antoni Gomila fa més per la nostra cultura i el nostre patrimoni tradicional i antropològic en aquests 50 minuts, que tots els discursos polítics, nacionalistes o no, que he sentit en la darrera dècada. I és molt menys avorrit.

Gomila, molt ben dirigit per Rafel Duran (les millors direccions són les que no es noten), se n’aprofita d’ell mateix. Se coneix molt bé i se’n treu tot el profit (sembla una obvietat però no ho és tant. No tothom coneix les seves virtuts i es conscient de les seves limitacions).  És un home còmic gairebé sense voler. La seva presència diverteix. L’espectador simpatitza amb ell. Cau bé i just això ja marca el to de la funció. Així que no ho exagera, i ja des de l’inici, sense bufonades ni més acudits dels necessaris, se submergeix en la intrahistòria pagesa i rep el calor del públic, que se sent proper. S’identifica i, de tot d’una, se’n fa seu l’espectacle. El viu com a propi. Com si estigués fet entre tots. Com quan la padrina ens conta una història que, tot i que la coneixem, la conta millor pel pes de l’experiència, la nostàlgia i l’autenticitat. I paga la pena d’escoltar. D’aprendre. Perquè mira que és bonic i ric el llenguatge de la terra, de la pagesia. I sovint desconegut. Per això, aquesta obra a més de bona és important. Obligatòria, diria jo, en una societat cada cop més enfora de la seva identitat.

Només li posaria un emperò al final, que romp amb el to general del relat, més simbòlic que no la resta, i al meu gust resulta una mica estrident dins el conjunt. Però és perquè alguna cosa hem de dir de les feines alienes quan les trobem gairebé rodones; tan bones que no tan sols ens agraden sinó que ens fan enveja per no haver estat idea nostra. Serà difícil veure res millor enguany.

Companyia: Produccions de ferro. Autor: Antoni Gomila. Director: Rafel Duran. Intèrpret: Antoni Gomila.

Toni Gomila

 

un comentari

  1. Gràcies Toni, una vegada més.
    Un plaer gaudir del que ens expliques durant una hora de bon teatre.
    Et mereixes tot l’èxit que et vengui.

respon a Joan Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies