un lloc de cultura peculiar

Açò és pa cagar-se

Açò és pa cagar-se

autor

Seré molt breu, perquè tinc la sensació d’estar-me repetint. Com el mateix Xavi Castillo, per molt que asseguri que és aquesta la seva creació més intel·lectual. Pur sarcasme, òbviament. S’esmenten els clàssics per fer broma, ni tan sols paròdia, i prou. I la resta tot ben igual. De fet, estem davant d’una cosa així com una seqüela: L’empastrà 2.  Rita Barberà, tot i que sigui per acomiadar-se d’ella i dir que no ho tornaran a fer; Wert, Montoro, els corruptes valencians un rere l’altre (no tots o encara hi seriem) i la nota local: Matas i Bauçà. I en el mateix to de sempre: groller, mordaç, escatològic, paròdic i autoparòdic, espontani i desbaratat. Amb molta, massa improvisació, encara que moltes vegades que ho sembla està en realitat molt treballat i del tot fixat. Però res a dir. És el seu estil i li funciona. És un actor divertit. Una bèstia de l’escena, que es basta ell mateix per omplir, gairebé sense necessitar excuses com ho és ara l’argument. I per això aquest és un simple complement, que en alguns moments sembla fins i tot innecessari. Com el seu company Enric Juezas. Poc més que una encertada comparsa.

Té el seu públic, i jo mateix ho som durant una hora. Però la desmesura, la manca de control és el problema principal i reiterat de Castillo, que mai no mira el rellotge de la improvisació, i sovint resultar esgotador. Un problema, perquè el cansament neutralitza la diversió.

Companyia: Pot de plom. Direcció: Xavi Castillo. Intèrprets: Xavi Castillo i Enric Juezas. Espai: Teatre del Mar

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies