Seré molt breu, perquè tinc la sensació d’estar-me repetint. Com el mateix Xavi Castillo, per molt que asseguri que és aquesta la seva creació més intel·lectual. Pur sarcasme, òbviament. S’esmenten els clàssics per fer broma, ni tan sols paròdia, i prou. I la resta tot ben igual. De fet, estem davant d’una cosa així com una seqüela: L’empastrà 2. Rita Barberà, tot i que sigui per acomiadar-se d’ella i dir que no ho tornaran a fer; Wert, Montoro, els corruptes valencians un rere l’altre (no tots o encara hi seriem) i la nota local: Matas i Bauçà. I en el mateix to de sempre: groller, mordaç, escatològic, paròdic i autoparòdic, espontani i desbaratat. Amb molta, massa improvisació, encara que moltes vegades que ho sembla està en realitat molt treballat i del tot fixat. Però res a dir. És el seu estil i li funciona. És un actor divertit. Una bèstia de l’escena, que es basta ell mateix per omplir, gairebé sense necessitar excuses com ho és ara l’argument. I per això aquest és un simple complement, que en alguns moments sembla fins i tot innecessari. Com el seu company Enric Juezas. Poc més que una encertada comparsa.
Té el seu públic, i jo mateix ho som durant una hora. Però la desmesura, la manca de control és el problema principal i reiterat de Castillo, que mai no mira el rellotge de la improvisació, i sovint resultar esgotador. Un problema, perquè el cansament neutralitza la diversió.
Els vostres comentaris