Abans que arribi l’alemany

Saber que oblidaràs el que saps, el que sents, el que vols, el que ets, deu ser aterrador. Una condemna, una tortura, més que no una malaltia. I és un tema que preocupa Marta Barceló, aquest de l’Alzheimer. Li tocà a prop a la vida real, i no és la primera vegada que s’hi acosta a la teatral. Amb Maria? s’endinsà en el món de l’oblit, de la pèrdua de qui pateix la malaltia, i ens entendrí, emocionà, sensibilitzà a tots, que aplaudírem entre llàgrimes una feina precisa i preciosa. Ara tornem a ovacionar el que podríem considerar un segon episodi d’aquesta exploració de la memòria malalta, que tant de bo es convertís en trilogia, perquè Barceló té molt a dir i ho diu molt bé. Teatralment és brillant, aquesta aproximació a la malaltia, que un cop diagnosticada és una amenaça irreversible. Abans que arribi l’alemany – títol irònic, però no frívol-, s’anticipa al desenllaç, a l’oblit, i resulta fascinant. Saber que encara ets viu, que encara hi ets, però que ho deixaràs de ser i no pots fer res al respecte. I preparar-se. Aquest és el dilema que planteja la peça. Ser o deixar de ser; així de teatral, així de dramàtic. I dramaturga, director i intèrprets aconsegueixen dignificar aquesta decadència fent un exercici gairebé de poesia existencial. Trist però bonic, resignat però optimista i positiu; gairebé vitalista. Amb escenes copsadores de tan belles com ara la descripció d’una sexualitat crepuscular absolutament passional i apassionada,  o la indignació de la dona que no vol compassió, que no la tractin en diminutiu, com a una nina o una persona que es consumeix. No. La qüestió es viure, i fer-ho fins al darrer alè i amb força. Amb acceptació i el coratge suficient per gaudir intensament d’allò que sabem que oblidarem, però que ara mateix ens converteix en allò que som. I Muntsa Alcañiz transmet tot això amb una mestria corprenedora. Per això sortim inexplicablement contents, satisfets, agraïts, d’aquesta funció, que és també una lliçó.