Dies 12 i 13 de setembre al Teatre Xesc Forteza
Alguns espectacles, per la seva concepció i el seu abast, més que no per la seva execució, no basta amb classificar-los com a bons o dolents (aquest és òbviament dels primers), perquè transcendeixen dels aspectes estrictament qualitatius i cal considerar-los com a valuosos més enllà de qualsevol altre adjectiu. És aquest un dels privilegis del patrimoni. Cultural, antropològic, íntim. Part del que som, de la nostra identitat i de la nostra vida. I “Las muchas” és això. És així. Personal i universal. Parteix d’allò més particular, de la identitat privada i familiar de Mariantònia Oliver i tots els noms que ha rebut com a “marianda” rodamóns, però hi som tots. Qui no va reconèixer la seva padrina? Qui no es va reconèixer ell mateix? Qui no es va sentir part d’aquest petit espectacle d’enormes dimensions emocionals, que defineix el que som i el que serem, esbuca tòpics i mites sobre canons estètics i sobre l’erosió del pas del temps, reivindica l’edat com a font de riquesa en experiència i discreta saviesa, i manifesta la joventut interior i fins i tot la feminitat de qui encara està disposat a ballar. Lentament, d’assegut, amb senzillesa de padrina generosa i entranyable. Amb l’essència i l’autenticitat de les berbenes de poble envoltats de la gent de tota la vida. Un espectacle entendridor i nostàlgic, però a l’hora rabiosament modern. Una qualitat creativa que fa de la “filla do peixe, peixe, de MAO, de Mariantònia Oliver un referent, un luxe de l’escena a les Illes. Un plaer que sempre, d’una manera o una altra, va més enllà de l’exposició artística, del llenguatge estètic o visual de la dansa, i convoca sensacions i emocions que es filtren pell endins i s’allotgen a indrets íntims que un gaudeix de compartir. Aplaudint primer, i gaudint després aquelles emocions que t’ha remogut i reviscolat la funció, i que et fan sentir bé. Jo vaig plorar. El perquè només ho sé jo. Però el mèrit és de “Las muchas”.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris