9 maletes

Diu en Javier Matesanz que Mercè Sampietro és capaç d’arrencar els aplaudiments del públic  llegint el menú d’un restaurant. Mai l’he vist llegint un menú, però és la segona vegada que la veig en el registre de l’obra que es va representar divendres a Manacor  i les dues m’han convençut plenament. L’any passat, també en el marc de la Fira, i també (ben) acompanyada de la guitarra d’Eduard Iniesta, va venir amb Sensualitats, una successió de textos (Saramago, Margarit, Marçal…) sobre l’amor i l’eròtica. Es pot dir que amb 9 maletes, dirigida per Oristrell, han sofisticat la  fórmula. La base continua essent la veu, càlida i clara, de Sampietro expressant  paraules escrites per altres;  en aquest cas les cartes de personatges cèlebres. Des d’un Calders exiliat a un Franco que admirava Hitler, passant per un James Joyce en pla porno o un Jack l’Esbudellador desafiant. Cartes d’amor i desamor, cartes estranyes, sorprenents, cartes d’enyorança, comiats… lletres que revelen secrets i passions i que aporten les claus per desxifrar l’enigma  que fa avançar la història. Perquè, al contrari que a Sensualitats, 9 maletes té trama, amb codis de thriller i gir argumental.  Sampietro sedueix sempre, és cert, però aquest muntatge és qualque cosa més que una veu; és  una atmosfera ben aconseguida, un repertori musical agradable i una història ben contada . Sense ser l’obra de l’any, és un petit plaer per als sentits i una forma suggerent de fer i veure el teatre.  Afortunadament, el teatre estava ple.