Hem conegut molts de trios cinematogràfics, sentimentals i/o sexuals, al llarg dels temps, (‘Banda aparte’, ‘Soñadores’, ‘Castillos de cartón’, ‘Y tú mamá también’…) però no recordam quartets, almanco consentits. A Four lovers (el títol ortiginal és ‘Happy few’) assistim a la historia, eròtica-afectiva, de dues parelles que es coneixen, s’agraden de manera creuada i s’intercanvien. Com és d’esperar la cosa, que al començament flueix sense problemes, es complica quan apareixen les gelosies i alguns dels membres del quadrilàter vol recuperar en exclusiva la seva parella original. Marina Foïs, Élodie Bouchez, Roschdy Zem i Nicolas Duvauchelle encarnen els protagonistes. A manca de ‘Sueño y silencio’ de Jaime Rosales, aquesta seria la nostra estrena de la setmana.
Existeix una mena de pel·lícules que es podrien etiquetar com ‘contagioses’. N’hi que t’encomanen les ganes d’enamorar-te, de lluitar per un ideal, de fer les maletes i deixar-ho tot… I d’altres que quan surts del cinema frises per corre’t un marxa d’escàndol. Sembla que Project X pertany a aquestes darreres. La promoció de la peli insisteix que estam davant la festa més gran mai organitzada. El film comença amb els preparatius i evoluciona al ritme del nivell etílic que van assolint els protagonistes. Us deix el trailer perquè aneu fent-vos una idea.
Si ajuntam Joe Black, Steve Martin i Owen Wilson no podem estar davant una altra cosa que no sigui una comèdia. La qualitat de la mateixa ja la veurem. El gran año ens situa amb la cruïlla de tres amics – Stu, Brad i Kenny -. Un passa per la típica crisi de la mitjana edat, un altre pansa per una crisi de tercera edat i el tercer per una crisi existencial. Davant això, decideixen marcar-se un repte personal i una mena de prova: comprovar qui és el millor observador d’aus. D’acord, l’argument sembla un doi com una catedral, però pensau que només és el pretext per assistir al viatge del trio per bona part de Nord Amèrica i observar qui d’ells la diu i la fa més grossa. Per cert, dirigeix David Frankel, el mateix que ‘El diablo viste de Prada’.
Segur que Las chicas de la sexta planta té el seu públic, però tampoc m’atrevesc a definir-ho. París, anys 60. Jean-Louis té una vida monòtona que transcorre entre la seva família i el seu negoci. Però tot canviarà quan coneix a les dones de la sisena planta del seu edifici: un grup d’espanyoles – entre les quals hi ha Carmen Maura, Lola Dueñas i Natalia Verbeke – cridaneres i alegres, que fan feina de criades. La trama combina la quotidianitat de les dones amb l’especial relació que es va establint entre Jean Louis i una d’elles.
Els vostres comentaris